Creat:

Actualitzat:

El fantasma del meu Nadal de menuda ja va treure el nas i el vau veure d’esquitllentes a la columna de la setmana passada: un pobre ginebró arrencat del bosc que era casa seva i que moria a la cantonada d’un bar de poble, amb quatre galindaines que el disfressaven i regat amb les sobres d’algun cigaló i les burilles d’algun cigarret.

En el fantasma del meu Nadal present hi ha un planeta de pessebre on fins i tot el nen fa cara de no entendre-hi res. Els camps de molsa són verds com mai i a l’hort del pagès es barregen les carbasses i les carxofes, les cols i el julivert; respiren a plaer el bou i la mula, i el ramat i els gossos d’atura, i els ànecs i les oques i les gallines i els peixos del rierol, i els ocells que voleien i fins i tot els àngels asexuats que s’ho miren amb cara melindrosa i ales de purpurina; en canvi, ell, i son pare i sa mare i la pastora i el rabadà, i el pescador i la rentadora, i el caganer i, allà lluny, els reis i els seus patges, duen un morrió a la boca i se’ls veu espantats, però com si no passés res.

El fantasma del meu Nadal futur, és clar, em porta a la meva mort, que jo voldria propera quan penso en els patiments dels humans i que voldria llunyana quan penso que no puc perdre aquella esperança infinita en un món millor. I, pobre fantasma, s’equivoca, perquè allà, al meu cel, hi ha tots els meus que se n’han anat i que, tot i que no tenen cap pressa, m’esperen contents i amb ganes de fer-la petar. Hi ha els de casa, la Maria i en Joan Bofill que ja han organitzat un sopar, en Ramon entrenant, en Cristòfol de dalt de casa amb el seu sogre pujat de fa poc, la Nina i en Poqui que juguen, en Modest i el mestre Artells, i en Paco que em prepara un rom al forn (des que la Covid el va fer pujar, tothom li encarrega menjar), i fins i tot aquell home vell a qui fa quatre dies van fer un funeral d’estat i que m’agraeix que jo l’hagués tractat sempre com un padrí més.

I en el meu conte de Nadal sento Comadira a cau de cor, com si parlés de mi: “I treu el cap, sol·lícita, / en un racó, una dona, / i tot està aturat / en un moment etern. / I els nostres ulls sorpresos / s’ho miren, i una llàgrima / va congriant-se, càlida, / al cor del nostre hivern.”

tracking