Mirar endavant, Òscar

In Memoriam. Escric en aquests dies de Nadal, quiets i nevats, enguany retinguts i pausats. Nadal, una festa arreladíssima en el món cristià, l’esperança des de Betlem estesa per la Roma imperial en el ritu del Deus Sol Invictus. I, tot i aquest temps nostre tan volàtil, incert, complex i ambigu, som a prop dels nostres per celebrar-la. Per ara amb menys petons i abraçades, sense pell, però ens toquem amb la paraula. Som sempre la memòria i les històries que ens expliquem i, alhora, el propòsit i el projecte imprescindibles per mirar endavant. També a Andorra, on aquests dies tornem a patir “la venjança de la geografia”, com diu Robert Kaplan, en veure que l’única cosa que també roman és la ubicació dels pobles en el mapa, el nostre conegut between France and Spain. Per bé i per mal. Amb pandèmia i sense, amb Estat i sense, amb Constitució i sense, amb Coprínceps i sense...

Aquesta era la voluntat i el pensament de l’Òscar Ribas: mirar endavant i visualitzar el futur per construir-lo. Si avui estem asseguts a l’ombra és perquè l’Òscar i altres van plantar l’arbre fa temps. Podem mirar endavant. Hem de mirar endavant... Avui tenim ja la vacuna contra la Covid, un gran èxit de la ciència que, en un temps rècord, ha pogut llegir la seqüència del coronavirus i les noves tecnologies ens poden introduir el text genètic per produir anticossos...

Europa, l’horitzó tan estimat per l’Òscar, viu també dies d’esperança. Està demostrant una gran resiliència amb el nou pla de recuperació econòmica. La UE ha atacat la crisi impulsant-ne la seva federalització, la pràctica mutualització del deute amb els eurobons, sense tornar a l’austeritat ni contradir els valors europeus...

No puc ni vull acabar aquest Mirar endavant sense desitjar i esperar que desaparegui del teatre el tarambana, autocràtic, narcisista i, avui, aïllat i atrinxerat Trump. Sí, potser, la seva sorprenent base de suport durarà, perduda en una colossal mentida i en el present permanent de Twitter...

Mirar endavant, Òscar. També ara, especialment ara. També des d’Andorra. “Estimar és un lloc./ Perdura al fons de tot: d’allí venim./ I és el lloc on va quedant la vida”, com va escriure fa uns anys el gran poeta Joan Margarit.