21

El 14 (1914). I el 15, el 16, el 17 i el 18 –aquest doblement: guerra i grip–. El 29 i el 30. El 39. El 40. El 41. El 42. El 43. El 44. El 45. I el final dels quaranta. I el 19 i el 20 i fins al 23 si eres armeni. I el 36, el 37, el 38 i el 39 si eres espanyol i déu n’hi do les dècades posteriors. I del 50 al 53 per als coreans. I si eres vietnamita, pots triar el que vulguis entre el 57 i el 75, el mateix que els algerians poden triar entre el 54 i el 62. Ruandès? El 94. Balcànic? Els noranta. Sud-americà? Els setanta no van estar malament. Afganès, sudanès, rohingya, kurd... qualsevol de les últimes dècades farà el fet. Haitià? 2010 entre tants altres. Indonesi? 2004 i 2005. Molts anys dolents, massa anys pèssims –i això només agafant una petita mostra de poc més dels últims cent anys.

I sí, el 20 (2020) ha estat un any difícil, dur i sí, històric en molts sentits, però dir-ne el pitjor any de la història (com ha fet Time i com se’ns escapa tot sovint en el debat públic) és d’un biaix presentista i occidentalista exageradíssims.

S’ha acabat el 20 i, amb ell, el recurs fàcil a carregar-lo de malastruc. S’ha acabat el 20 i, amb ell, s’hauria d’acabar també l’autocontemplació que va arribar amb el virus. Perquè no ens ajuda. Benvinguts a la convivència amb problemes d’alta complexitat –i de fet, assumim que això són només els entrants i que el segon costarà molt més de digerir–: podem lamentar-nos i recordar tot el dia com n’és de difícil tot plegat i quina època més difícil ens ha tocat gestionar justament a nosaltres... o podem fer-hi front millor. El 20 teníem butlla i excusa i ja em sembla bé però el 21 ens toca canviar de marc mental. Ens toca assumir que els anys dificilíssims són normalitat, no excepcionalitat. Buscar menys medalles i practicar més la humilitat. Passar de governar el present immediat a orientar-nos tant al present com al futur. I deixar de fixar-nos en el passat immediat per recrear-nos en el patiment o per mirar-nos el melic i passar a fer-lo servir per aprendre d’allò que hem fet bé i d’allò que no, per anar ajustant què fem, en un assaig-error perpetu i sincer que encara ens costa massa de practicar, aspirant no a encertar-la sempre sinó a afinar al màxim la nostra maquinària de presa de decisions perquè funcioni el millor possible.