Al cap i a la fi, el dia 1 només va ser divendres

Aquesta darrera setmana, les xarxes socials es van omplir de missatges per desitjar l’arribada del nou any i enviar, literalment, a la merda el 2020. Una anualitat que moltes persones no han dubtat a qualificar com el pitjor de les seves vides, tot i que hi ha una petita resistència que, amb la boca petita, admet que, en l’àmbit personal, no ha estat pas un mal any; perquè ja se sap que quan les coses van malament acostumen a anar malament per als de sempre, però sempre hi ha qui treu profit de la tempesta. I la pandèmia de la Covid-19 no n’és una excepció.

Però tornem al Cap d’Any. I és que sembla que gran part de la societat, sempre llegint les xarxes socials i veient les notícies, tenia moltes esperances posades en el fet que el món girés d’una altra manera un cop els respectius rellotges (o petards) marquessin un canvi de dia, de mes, d’any i de dècada (bé, això admet discussió). Com si, per obra i gràcia d’alguna màgia ancestral i estranya, el repic i el dir “bon any” obrissin la porta als feliços anys 20, parafrasejant el terme que s’emprà per qualificar la mateixa dècada d’ara fa just un segle. Però, com ja va ser habitual durant l’any passat, la realitat sempre acaba posant les coses al seu lloc i demostrant que el temps de la màgia, els dracs i els canvis radicals fa segles que ja no existeix i les primeres notícies de l’any nou no fan ser gaire esperançadors.

Tothom és plenament conscient que durant aquests dies de “treva” els grups bombolla han implosionat i s’han acabat convertint en aquells ginys que tenen els nens petits en què es bufa i surt una col·lecció de bambes barrejades. Si a això li sumem algunes imatges que arriben dels països veïns, com la ja cèlebre rave de Llinars del Vallès o la festa “privada” organitzada per un polític a Salamanca, acabem veient que el 2021 no serà pas gaire diferent que l’any que abandonem, perquè, com a societat, sembla que no hem après gairebé res. La lluita contra la Covid-19 és individual, però també és col·lectiva; és de responsabilitat de cada una de les persones, però també de la comunitat. Doncs, cal ser molt conscient que si una part del tot, prou significativa, no acaba complint les normes bàsiques de seguretat i aïllament, les restriccions i les privacions a les quals ens estem obligant la resta, acaben no servint per res. Perquè aquesta inconsciència és la que dona cames al virus.