Promesa dels Reixos

No us ho vaig dir, però vaig fer arribar la carta als Reixos en nom de tots nosaltres. Allò que se’n diu una carta, no, però, en veure que tenien el campament parat a Montalarí, vaig pujar a saludar-los i a fer-los cinc cèntims d’allò que tots volíem.

En arribar-hi, en Baltasar ja m’esperava. Jo que m’hi adreço:

—Bona tarda, Baltasar. Mireu, jo vinc...

—Calla, calla, dona. Ja t’esperàvem. Que no ho saps que ho sabem i ho veiem tot?

Aleshores em va fer entrar dins una tenda on hi havia els altres dos. En Melcior es prenia un te ben calent, en Gaspar s’escalfava amb una mica de rom, sucre i llimona, i en Baltasar tenia preparat un beuratge que pudia a regalèssia amb sucre. A mi ja em tenien preparat un whisky amb gel (“T’ho repeteixo: ja ho saps que ho sabem tot”, va insistir en Baltasar). Em van fer seure i em van dir:

—Tu tens la paraula, però ja saps que nosaltres... (pesats!).

Els vaig dir que havíem tingut un 2020 terrible, però que ens havíem posat els morrions com els gossos sense bordar gaire, que no ens havíem barallat per si sortíem els parells o els senars, que havíem perdut els bous però que encara ens quedaven les esquelles i que, en definitiva, havíem fet moltíssima bondat i ens mereixíem un any millor.

El rei Gaspar va deixar de remenar el grog i em va mirar amb condescendència:

—Mira, Roser, ja sabem que te’ls estimes molt, però... no ens diguis mentides. Ja sabem que ningú ha fet gaire bondat i...

—Alto! —va dir en Melcior—. No oblidem que és tradició que tots els nens i nenes, bons i dolents, pobres i rics, blancs i negres, moros i cristians, del Barça o de la Usap, monàrquics o republicans, del copríncep de baix o del copríncep de dalt, sempre puguin confiar en els Reis d’Orient, que no els fallen mai. Donem-los una oportunitat.

Vaig acabar-me el whisky, vaig fer un petó a cada rei agraint-los la promesa i vaig baixar cap a Encamp convençuda que no ens fallarien, que no ens podien fallar. Avui ens sembla tot fosc perquè vaig demanar un desig que no es pot complir d’avui per demà, però segur que, si els Reis no són els pares (i tots sabem que no ho són), a mitjà termini ens hauran regalat la seva màgia. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos.