Calla, Carol

M’he fet vella i és una realitat que constato dia a dia. No solament a l’hora de mirar-me al mirall, vici que no he tingut mai, però que m’és necessari practicar de tant en tant: el reflex em torna cada vegada uns cabells més blancs, una pell menys fresca, uns ulls més cansats i un cos més deixat de la mà dels déus. M’he fet vella, deia, i me n’adono sobretot pel caràcter.

Havia sentit a dir que, amb l’edat, s’exageren els trets de la personalitat, però no sabia que alguns s’exageren, d’altres s’aclaquen i n’hi ha que es canvien, com els gustos. Em faig creus que, amb els anys, hagi pogut canviar el meu cul d’en Jaumet, el meu ho vull i ho vull ara, el meu nervi, per una paciència que fins i tot m’arriba a avorrir, per una cançoneria infinita que porta del tant se me’n fot al m’és ben bé igual, a l’allò que puguis fer demà no ho facis avui, tot amanit amb algun fot-me-les aquí per falta de butxaca o al “los milagros que tú hagas, que me los planten aquí” que diu que deia l’àvia Ramona, amb un castellà d’estar per casa, una bona ganyota gestual i ventant-se una bufa ben teatral a la natja dreta realçada enfora amb un gest ben ostensible (com aquell aixecar “al cel, enorme, l’embanyada testa”). Però, sobretot, em sorprèn la mala llet que puc arribar a acumular i a callar alhora, l’exageració que va de la sornegueria a l’hostilitat més crua i dura, de la ironia al sarcasme, dels balins al tir amb bala... i allò que em sorprèn més és haver après a callar, tot i que soc conscient que a vegades no ho sembla.

Però ara soc gata vella i tinc taules i, abans de saltar, m’assec a veure-les venir mentre em llepo les cicatrius o miolo cançons d’amor a la lluna, encara que no sigui la de València. Ara, quan alguna cosa no m’agrada o no em fa el pes, soc capaç de tancar els ulls, fer veure que no l’he vista, xiular i mirar cap a una altra banda. Però, si us plau, que no cometin l’equivocació de demanar-me parer... A diferència del que sol passar, si m’ho demanen, sí que dic el que penso, amb pèls i senyals, i tot sovint no gaire diplomàticament. I aleshores passa el que passa: qui més qui menys es defensa amb un insult. Tant se val: els encaixo bé. Molt millor que ells les crítiques.