Estigma

És sorprenent que ens amoïni tant la polarització de la societat quan tenim tanta tendència al maniqueisme. Dividir el món entre bons i dolents –i comptar-nos entre els bons– no deixa de ser la sublimació i un resultat coherent amb la nostra mania a classificar-ho tot, el nostre costum d’opinar sense informació i la no menys nostra aversió a l’autocrítica. Em sorprèn –és tot– que després ens sobti que això tingui efectes. Aquesta tercera onada vírica porta aparellada la consolidació d’un tercer estadi en la recerca de responsables: després d’acceptar estoicament el diguem-ne destí i de culpar de tot els polítics, el desgast ens ha conduït ara a un escenari pèssim, a culpar-nos entre nosaltres mateixos. El maniqueisme dels policies de balcó portat a la quotidianitat. És evident que hi ha més categories que les d’aquells que ho fan bé i aquells que ho fan malament. D’entrada, la categoria dels qui fan el que poden. Fan el que poden perquè no poden o no els deixen treballar des de casa. Fan el que poden perquè no tenen transport privat per desplaçar-se a la feina o al metge. Fan el que poden perquè a casa seva fa fred. Fan el que poden perquè l’ansietat de no saber quan tornaran a ingressar un euro se’ls menja. Fan el que poden perquè ara farà un any que el concepte bombolla els és aliè, perquè fa un any que estan sols. No, no, direm, si jo no parlava d’ell ni d’ella. Fantàstic, però reforçant la categoria dels qui ho fan malament, se l’estem aplicant a altres ells i a altres elles de qui no sabem res de res, tan sols que no s’han quedat a casa. I els acusem d’irresponsables. Des de la comoditat de la nostra, de casa, des de la nostra pausa pel cafè. I tot això mentre molts dels que no ho fan bé tenen mil recursos –o butlla social– per fer-ho sense ser vistos.

És urgent que defugim aquesta manera simplista de mirar-nos els uns als altres. Els més precaris –per parlar només d’un grup– sortiran encara pitjor d’aquesta crisi. Si a sobre els carreguem amb l’estigma de no haver fet prou i de ser els culpables de la cosa... no espereu que s’ho prenguin bé, perquè el més probable és que sortim d’aquesta amb una societat més desigual i també més descontenta, més dividida, més encesa. Oh, sorpresa.