Alto les seques!

El menjador de cals pares, en un segon pis amb vistes a Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura fins a un horitzó que tancaven les Gavarres amb l’anell del santuari dels Àngels al cim del puig Alt, era, per a la mare i per a mi, un lloc de xiuxiuejos i de xafarderies. Hi vèiem passar tothom i en criticàvem la majoria. Recordo perfectament una senyora, malgirbada com ella sola, esperrucada i pintada com una mona, però simpàtica a desdir. En passar per sota casa per anar cap a vila, sempre mirava cap al balcó i se la sentia d’una hora lluny, bruelant a pulmó obert i amb un accent andalús com si fos acabada d’arribar del Marquesado del Zenete:

–¡Carmela! ¡Qué guapa estás hoy, mi alma!

La mare li tornava la salutació i es girava cap a mi: “Aquests xarnegos no seran mai com nosaltres! No parlen en català encara que els matis!”

Quan la Dolores havia fet el fet i pujava cap a casa seva, si jo la veia, anava cap a la cuina:

–Mare, la Dolores ja torna i puja cridant. Coi de xarnegos!

La mare plegava el que estava fent i, tot emprenyada, se m’encarava:

–Nena, els meus, els critico jo. Que jo també soc xarnega, no te’n descuidis mai.

I no me n’he descuidat mai. Critico els meus perquè són meus, però que no me’ls toquin. M’acusen tot sovint de criticar Andorra perquè parlo de potanegres, perquè me’n ric que en un país de ponts romànics hi construeixin ponts tibetans, perquè explico que de tant en tant em manifesten la voluntat que me’n torni Runer avall si en deixo anar alguna de fresca que els cou, perquè encara va endarrerida en qüestions com el dret a l’avortament, perquè reclama unes “especificitats” que també tenen altres zones pirenaiques, perquè és un Estat lliure i tot sovint no s’ho acaba de creure, perquè... Però, en realitat, la critico perquè en formo part, perquè ja l’he feta meva, perquè me’n canso quan hi soc i l’enyoro si passo massa dies fora, perquè hi ha les meves muntanyes i els meus carrers i el meu cel i el meu pa de cada dia. I ha calgut que me la critiquin injustament des de fora perquè me n’adonés. N’hi ha que diuen que no soc andorrana perquè no tinc el passaport, però són els mateixos que juren que soc espanyola perquè ho diu el meu DNI. Colla d’ignorants!