Maledicció

A vegades em recordo d’en Cortés, tot i que m’és impossible dilucidar si es deia Joan, Josep o ase. Devíem tenir deu o onze anys. Jo ja era riallera, llenguallarga, alta, grossa i talossa, i tossava com els bous. Ell era remenut, fofo, ulls blaus, carabrut, enredaire, de mira’m i no em toquis i amic de tirar la pedra i amagar la mà. Es va passar tota la classe repetint-me “filla de puta, filla de puta”. Li vaig dir que, quan no hi hagués la senyoreta, li giraria la cara. No em va creure i, en sortir al pati, el vaig esperar i, quan el vaig tenir a l’abast, el vaig arreplegar pel coll, el vaig hissar fins a deixar-lo estacat en un dels penjadors del passadís i vaig començar a fotre-li un jec d’hòsties fins que el cor (i la sang que li rajava pel nas) em va dir prou. Han passat els anys (molts anys) i ara em fa somriure tot plegat. Suposo que si ell se’n recorda li deu passar el mateix. Érem criatures, dèiem allò que els grans ens havien dit que eren paraulotes i ens comportàvem com dos cadells escarnint el comportament dels adults. Mala fe? No ho crec. Juraria que era simplement fer el mico... o el lloro... o el senyor de Puerto Rico.

En Xavier ja té el cul pelat d’anar a escola i, agradi o no, sempre donant la cara i sense amagar-se de res ni de ningú, sol dir allò que vol dir, amb més o menys sornegueria, amb una ironia d’aquelles fines, amb un sarcasme sovint mal entès i amb una mala llet sencera feta passar pel sedàs i manipulada fins a semblar desnatada. La setmana passada, un qualsevol del qual no sabrem mai si es deia Joan o Josep, però que de ben segur no és tan noble com un ase, li va vomitar que tenia “cara de ser el que s’encarrega de fregar el cul als avis de les residències quan acaben de cagar”. En Xavier, home savi, davant d’aquesta mostra de supèrbia i de mala fe d’una mena de bèstia sense escrúpols, simplement li va respondre que seria “incapaç de treballar en una residència d’avis, fet que em dona la mesura de la meva insignificança”.

Permeteu-me, però, que ara li contesti la Carol. Malgrat que el refrany popular digui que les malediccions són com les processons, que d’allà on surten tornen, tant de bo mori sol i en un racó ofegat en la seva pròpia merda.