La vida, la Covid i el canvi del món

Els explicaré una història. Com tots sabran, aviat farà un any i tots recordarem aquell funest divendres 13 de març (sí, sempre és divendres 13) en què el país, el continent i la meitat del món van abaixar la persiana. Des de llavors, amb més o menys llibertat, el món occidental (que no és pas tot aquell que viu a occident) està veient com passa la vida, sense fer gaire més que lluitar contra la Covid.

Però, surfejant la tercera onada amb relativa sobrietat, i amb un procés de vacunació en l’àmbit mundial en funcionament, els governs occidentals hauran de començar a mirar més enllà de la Covid. Recentment, hem vist caure el govern italià i aixecar-se’n un de tecnòcrata amb Mario Draghi al capdavant (sempre un Súper Mario surt al rescat del gegant transalpí),una nova victòria de l’actual president portuguès Rebelo de Sousa, i més recentment a Catalunya, on el gir a l’esquerra de la societat catalana és evident i la consolidació de l’independentisme és un fet. Però, i ara què? A aquests governs, juntament amb els que estan aconseguint superar la crisi amb millor o pitjor nota, els tocarà començar la reconstrucció d’un món que no tindrà res a veure amb el que hem viscut.

Estem acostumats a bastir ponts i consensos per reconstruir occident després d’una gran guerra. Però fins on arriba la memòria, el món globalitzat no ha hagut de superar mai una situació pandèmica d’aquest nivell, d’aquelles que només sortien a les pel·lícules. I el repte que té davant la classe política és majúscul. Potser no hauran de refer edificis ensorrats per bombes llançades des de drons pilotats des de l’altra punta del món. Però hauran d’aixecar unes societats que ja mostren símptomes d’esgotament. Unes societats que han hagut de lluitar contra un enemic invisible i que, com sempre, han demostrat que els diners potser no són l’elixir de la vida eterna, però han demostrat que serveixen per sobreviure pandèmies.

La vida, la que ens deixarà la Covid, no serà la d’un món apocalíptic en lluita per escassos recursos. Sinó que serà la d’una societat destruïda psicològicament, que ha sobreviscut per treballar, i que haurà de recordar què és això de viure, en aquest nou ordre.