El relat de l'entrevista

Aquesta setmana ha mort Joan Margarit, un dels poetes més llegits dels últims anys malgrat que ell li tragués importància a aquesta dada: “En el seu temps Ventura Gassol també va ser el poeta més llegit i qui es recorda d’ell, ara?”. De les diverses vegades que vaig poder tractar-lo, sense dubte la més enriquidora –i que conservo en el record com un petit tresor– és la trobada a casa seva per entrevistar-lo per a la revista Portella. Vaig baixar a Sant Just Desvern amb l’amic i també poeta Manel Gibert, que aquell dia ens va fer unes fotos molt bones i va participar de la conversa. Perquè no soc periodista ni pretenc ser-ho, per això, en lloc d’una entrevista, va ser una conversa entre amics que després es va traduir en forma periodística. Des de l’entrada, tota la casa estava plena de llibres, també al passadís que duia fins a la sala que donava a un pati interior que tenyia la conversa de llum verda. “Aquí estem entre amics”, va dir, en referència als llibres. Ens coneixíem d’abans. En una època personal de desànim creatiu, ell m’havia animat i m’havia donat consells valuosos i va començar preguntant-me per on passava. L’entrevistador entrevistat. No recordo exactament què vaig respondre –en realitat un cert desànim m’acompanya sempre– però devia ser sincer i així vam anar enllaçant diversos temes: la literatura i la vida literària, la seva concepció de la poesia, de com caldria ensenyar-la a les escoles. També vam repassar els seus llibres i la seva manera de treballar. En paral·lel, també exploràvem la relació amb Andorra fins que, resseguint el laberint de records que trenàvem amb paraules, vam arribar a l’amor de joventut, a una declaració d’amor massa tímida, no dita sinó escrita en uns versos que el jove poeta adolescent va amagar entre les pedres de la piscina en construcció de l’Hotel Andorra Park, obra que dirigia el seu pare, també arquitecte, per a Bartomeu Rebés. Vam acabar passejant pel pati interior i acomiadant-nos sota la llum del migdia. El Manel i jo tornàvem en silenci dins del cotxe, rumiant sobre la conversa i només a vegades interrompíem els pensaments per compartir algun detall, segurament menor. Espero que aquestes notes i l’entrevista publicada a Portella serveixin com a digne homenatge al poeta.