La defensa dels drets al carrer

En poc més d’una setmana serà 8 de març, el dia de la dona treballadora, o com es diria al meu poble, el dia que la dona va sortir al carrer per defensar els seus drets i llibertats, més enllà de les imposicions de gènere estipulades al llarg de la història. En els darrers anys i gràcies a les noves generacions que no accepten acotar el cap, s’ha aconseguit revitalitzar el moviment i dotar-lo d’un nou impuls, més reivindicatiu, més rebel o menys claudicant. Tanmateix, aquest any la situació és ben diferent i estranya. La pandèmia ha afectat de ple en la vida de la dona treballadora, la mare, la padrina i fins i tot de la jove associativa. Les ha fet callar tancant-les a casa, sense opció ni a treure el cap per la finestra i, tot apunta que, no les deixaran sortir ni el 8 de març.

Un fet que, com a mínim, resulta curiós, ja que en els últims mesos arreu del món hem pogut observar manifestacions, concentracions i reunions de tota mena de temàtiques, des de negacionistes, voxianes, reivindicatives, etcètera. Últimament hem vist com alguns sectors interessats intentaven fer creure que van ser les manifestacions feministes d’ara fa un any les que van provocar la irrupció de la pandèmia al nostre territori. No senyors, no, més enllà d’opinions interessades, no hi ha dades que sostinguin aquesta tesi, ja que de ser així, hi hauria hagut una primera onada de contagis clarament femenina, cosa que no encaixa amb els fets que ens han explicat.

La pregunta és: per què no hi hauria d’haver mobilitzacions? I la resposta, com gairebé tot en aquesta vida, té una gamma de colors increïble i s’adapta a qualsevol persona i pensament. Quina diferència hi ha entre que 100 persones surtin al carrer i que unes altres 100 vagin a comprar al supermercat? Per mi la diferència rau en la llibertat d’expressió. Un dret, com el que les dones defensem cada 8 de març i cada dia. Un dret que hem aconseguit a través de la lluita al carrer i que ara es troba tancat a casa a raó dels interessos d’un govern que no es reconeix nostre. Ens trobem en un moment d’eclosió, com quan introdueixes Mentos en una ampolla de Coca-cola, i la voluntat dels nostres executius és que tota la pressió que hem aguantat durant els darrers 12 mesos no exploti de cop.