Inadaptada

Enguany en faré 57, l’edat en què el càncer va matar la meva àvia materna, la Carmela, farta d’esterrejar en cases de senyors, de no tenir abric per amagar-se de la fred, de passar gana i misèria, d’haver de marxar de casa seva cap a una terra desconeguda i de pujar els tres germans del seu home (orfes menors d’edat), els seus tres fills i, fins als cinc anys, aquesta neta a qui va estimar amb deliri.

Sí, en faré 57 i, com que per ara no m’he mort, he decidit fer allò que la societat benestant en diu “cuidar-se”. He decidit deixar de fumar (on s’és vist haver-te d’anar amagant per les cantonades perquè no et tractin com a una leprosa!), beure aigua i deixar l’alcohol (la cerveseta mentre cuino, el vinet de l’àpat, el whisky d’havent menjat, el cubata quan toca, el xampany després del clauet...), fer règim i menjar (tapant-me el nas i amb cara de fàstic) verduretes amanidetes (bledetes assolelladetes incloses) i peixet a la planxa i potingues diverses en comptes d’entrepans de pernil ibèric, gresaletes de bacallà, arrossos a la cassola, fricandó de vedella, espatlla de xai rostida... A més, m’enguieré les pastilles de coloraines que em receptin tot de metges a qui aniré a visitar perquè em facin tota mena d’anàlisis de tots els líquids i sòlids que pugui expulsar el meu cos. I pujaré i baixaré escales i caminaré molt i faré la dansa del ventre.

Ja sé que no us ho heu empassat, i heu fet bé. He optat per l’altre plat de la balança: continuar fent la vida que duc, petar quan peti i merda per als vius, no fos cas que em tornés antisocial i aixafés la guitarra als principis morals i ètics d’aquest món de color de rosa i de flors i violes en què m’ha tocat viure. Si arribés a vella revella arrugada, m’hauria guanyat una pensió de misèria que no em permetria ni pagar el lloguer. I m’haurien de desnonar o deixar-me enmig del carrer o, en nom de Déu i d’una malentesa caritat humana, tancar-me en una presó anomenada residència on em voldrien fer passar el clau per la cabota i em deixarien morir en un racó mentre els maleiria a ells i a la seva descendència. No recordo qui afirmava que, al revés de l’instint, la intel·ligència és un fenomen de desadaptació. Potser soc una inadaptada.