Quina és la nova normalitat?

Més d’un any d’ençà del primer confinament ha donat per a molt. Tres anomenades onades i a la porta d’una quarta ens han transformat la forma de viure, de relacionar-nos i fins i tot d’entendre el nostre futur.

Ja a principi de la segona onada començàvem a parlar de la nova normalitat, un concepte que, tot i ser molt simple, té un rerefons enrevessat. Ens hem acostumat a viure en un estrès constant, amb la indecisió de què passarà demà i fent poques o cap projecció a mesos vista. I no ens equivoquem, perquè pocs seran els agosarats a plantejar-se unes vacances veient com, sense dependre directament del nostre Estat, sovint se’ns veuen truncades les il·lusions de poder anar més enllà de la Seu d’Urgell (i a vegades, ni això).

Ara que comencen les vacances de Setmana Santa, tot i les restriccions sabem que molts dels nostres trobaran aquella porta del darrere amb la qual poder passar aquests dies fora d’Andorra, i no els podem culpar perquè tots en tenim ganes. Igual que tenim ganes de poder rebre els nostres veïns amb els braços oberts –sense tocar-nos gaire, això sí– i tornar a veure botigues i restaurants plens de gent.

Sense parlar de les il·lusions també podem fer parada al nostre dia a dia, i analitzar com milers de treballadors s’han aclimatat als seus nous despatxos de barnussos i espardenyes. Diré que aquests els podríem agrupar en dos, per una banda els que busquem la mínima excusa per poder tornar al lloc de treball habitual i sortir de casa ni que sigui un instant, i l’altre grup on hi trobem els que s’han acomodat a les reunions de Zoom interminables, però que els fa una mandra exagerada pensar que hauran de tornar a fer vuit hores de feina tancats en un despatx.

En el mateix sentit trobem els que fa prop d’un any que es troben en ERTO, que no saben quan tornaran a treballar, i amb els quals els metges es fregaran les mans per donar baixes per depressions quan comencin a tornar als llocs de feina. Perquè siguem molt conscients que no treballar durant un any afecta econòmicament, però sobretot mentalment.

* Jordi Ribes, Secretari de comunicació de Demòcrates