Pragmatisme i inversió pública

Els juristes són conscients que les lleis són essencialment el reflex de la societat i consegüentment evolucionen al llarg dels anys, de conformitat amb els valors acceptats en cada moment. No tothom comparteix aquesta opinió i, en particular, una majoria d’economistes discrepa. En efecte, molts d’entre ells, almenys des de la Segona Guerra Mundial, se solen referir a un sol model i a una sola teoria, inspirada directament dels principis qualificats habitualment de liberals i que es fonamenten en una reducció dràstica de la despesa pública. Consideren, en essència, que els estats s’han de dedicar a les seves funcions essencials, delegant les altres a les empreses privades regulades per la llei del mercat. En sintonia amb aquestes anàlisis, molts països han anat elaborant unes regles d’or que han trobat la seva màxima expressió en els criteris dits de Maastricht, o sigui una limitació estricta dels dèficits pressupostaris en un 3%.

Ara bé, tot i això, al cap i a la fi la realitat impera i les crisis viscudes en els últims anys han evidenciat que, en economia com en dret, les lleis s’han de cenyir al seu entorn. La crisi del 2008, com l’actual, demostren que el paper d’un estat no es pot reduir a una mera fiscalització dels intercanvis econòmics, sinó que ha d’anar molt més enllà, injectant en el sistema, quan faci falta, les liquiditats que permetin pal·liar l’alentiment de l’activitat. Així, als Estats Units, el president Biden ha decidit un pla que comporta la distribució a les empreses i als particulars de la suma de dinou mil milions de dòlars. I els més desfavorits rebran directament l’import de 1.400 dòlars destinats a reactivar l’economia. De la mateixa manera, la Unió Europea està a punt de posar en pràctica un pla similar, encara que de menys entitat, oblidant-se d’aquests famosos criteris. Unes decisions, doncs, impregnades per les teories de Keynes, que sempre ha pregonat pel paper rellevant de la inversió pública, per sostenir la manca d’inversió privada, quan es veu asfixiada, com avui, per les mesures de restricció sanitària que ha calgut implementar. En resum, doncs, la prova fefaent que el pragmatisme i la flexibilitat són les millors armes contra la crisi.