Fora de sèrie

No acostumem a recordar els seus noms, que, si surten a la premsa, és en una notícia breu o una nota marginal. I no fem bé perquè lluiten, sense saber-ho, contra la nostra desconfiança. El recel per si han plagiat part de l’obra. La prevenció ens fa pensar que potser han tingut ajuda externa. Però no. Són un full en blanc. Es presenten sense currículum ni antecedents penals. Són un o una entre un centenar de semblants, tots iguals, amb les mateixes il·lusions, nervis semblants i una ambició despreocupada fotocopiada a la cara. Idèntica innocència. La majoria de nosaltres, amb la seva edat (o pitjor, amb la nostra, tampoc), no seríem capaços, ens fallarien la veu i les cames, els papers tremolarien i ens caurien a terra com fulles de tardor. Confonem el seu aplom amb la inconsciència de la seva edat. Parlo dels nens i nenes prodigiosos, noies i nois amb talent que es presenten a concursos diversos. I guanyen. Fa pocs dies, a la final del Solo Youth Sax es van imposar Elisenda Gallardo (menys de 10 anys) i Pere González de Alaiza (menys de 12 anys), dos alumnes locals que van obtenir la primera plaça d’un concurs internacional de saxo que en poc temps ha aconseguit un prestigi fora de sèrie. També fa poc es va produir la final del Combat de Dramaturgs, fabulosa iniciativa de la Jove Companyia Nacional que esperem que esdevingui una data fixa en el calendari teatral. Aitana Gálvez i Arian Checci hi estrenaven en competició les seves –imagino– primeres peces de microteatre, representades per la Jove Companyia Nacional. Va guanyar ella, amb la La sala d’espera. A l’Arian el recordo perquè havia guanyat el concurs del Dia Internacional de l’Educació, organitzat pel Consell General i el ministeri d’Educació i Ensenyament Superior i que davant de totes les autoritats va fer un parlament que em va deixar clavat a la cadira. Són joves amb talent que no es limiten a repetir la pauta, ni els clixés estereotipats. Desconfiem d’ells per l’edat. Però potser hauríem de malfiar-nos més dels adults que repeteixen esquemes apresos i interioritzats fins al punt que no són capaços ni de trencar-los ni de valorar els creadors que, com aquests joves, no repeteixen esquemes ni fórmules apreses sinó que les superen amb un estil personal.