Mantres

Les lleis són iguals per a tothom, ens diuen. Les lleis són iguals per a tothom, reivindiquem. I ens exasperem quan no és així. I fem batalleta estèril de l’anècdota –d’una reina o d’un ministre que se salta aquella norma— i exaltem imatges de representants polítics que no tenen residència oficial. Les lleis (les decisions públiques en sentit ampli) són iguals per a tothom. I ens reconforta que aquest sigui el nostre ideal. Perquè que les lleis siguin iguals per a tothom està molt bé. I és just. I tant que sí. I, alhora, és profundament irreal. I injust. Les lleis, d’entrada, mai no són iguals per a tothom –perquè la nostra capacitat d’aprofitar-nos del que tenen d’expansiu, d’evitar el que tenen de restrictiu i d’afrontar la seva contravenció depèn en bona mesura dels nostres capitals social, cultural i econòmic i aquests sí que no són iguals— però això ja ho sabem. El cas és que encara que fossin iguals per a tothom, les lleis no es fan pensant en tothom per igual. Perquè aquella decisió te la suggereix aquell col·lectiu o aquell altre. Perquè aquella decisió (i, tot sovint, aquella no-decisió) s’ha pres per evitar incomodar a aquell o a aquell altre. Per estalviar-te aquella trucada d’enuig, aquell suport perdut per a la propera campanya o aquell magma de tuits, editorials o manifestacions en contra. I segurament –anem al tema— les vacunes, aquí i arreu, serien obligatòries per a tothom qui vulgui viure en societat, al mateix nivell que la limitació de 50 a les carreteres urbanes. No és el cas, però. Perquè tenim massa en compte certes particularitats a l’hora de decidir. Alhora, però, tenim molt poc en compte altres particularitats. I les rebutgem de ple apel·lant que les lleis han de ser iguals per a tothom, obviant que el que hauria de ser igual no és el text sinó l’efecte que provoca. I —tornant al tema— confinem igual a gent que viu sola que a gent que viu amb parella i tres fills o amb quatre companys de pis; a adolescents que necessiten la sociabilitat com a ingredient clau de la seva formació personal i a adults que ja han fet aquesta feina. I sí, és molt complicat. Però apel·lar a un mantra no ens ajudarà. Sospito, en canvi, que en l’exploració de nous equilibris entre universalitat i particularització trobarem noves vies per a un millor govern.