D'Encamp a Vacamorta

Tots els immigrants han passat per allà mateix; n’estic segura. D’una banda, quan són allà els diuen que són d’aquí i quan són aquí els recorden que són d’allà. De l’altra, ells mateixos, quan ja han passat el procés d’enyorar-se, quan ja consideren que casa seva és allà on tenen el vàter i el llit, tendeixen a recordar només allò bo del lloc on han nascut i a obviar allò dolent d’allà on han anat a raure.

Aquest coi de situació esperpèntica que ja fa més d’un any que ens té fregits ha suposat que me n’hagi adonat i, per acabar-ho d’adobar, només ha calgut el despropòsit de la mobilitat per terres catalanes, situació que ha provocat que, als d’allà, els hagi hagut d’explicar mil vegades que Andorra no és una comarca d’una comunitat autònoma de l’Estat espanyol, sinó un estat de ple dret, lliure i sobirà, que té els mateixos drets que qualsevol altre estat d’Europa, i que als d’aquí, els hagi hagut de recordar que només volen ser un altre estat més quan hi surten gua­nyant i que, quan no els convé (en el cas de l’avortament, per exemple), treuen a parar el sol allò de “fer del cec, mut i sord” que fa tres segles que reciten com una lletania tot i tenir Constitució. Sort que la majoria dels d’allà, a banda d’emprenyar-se amb els seus governants, s’ho han acabat agafant en conya, com la gent de Puigcerdà que es pregunta si ha de dir que ve a Andorra per poder anar a la Seu o els de Tremp, que volen saber si poden venir a Andorra passant pel delta de l’Ebre, o el foteta que ha publicat un Certificat autoirresponsable de desplaçament d’entrada i sortida de Catalunya a Andorra per comprar productes diversos o anar a Caldea. Sort que la majoria dels d’aquí, tot i no entendre gaire la situació i estar emprenyats amb els polítics que ens han estat prenent el pèl amb l’ara sí i ara no, tenim tantes ganes de volar que també entenem que els altres ho vulguin fer.

Dies enrere, quan ja començava a estar cansada de defensar els d’aquí allà i els d’allà aquí, van fer un reportatge a la tele (la seva) sobre els Pujol i Andorra que em va confirmar allò de París, Londres, la Bisbal, capital de Vacamorta. No som tan diferents ni estem tan allunyats; només volem que no ens acollonin més.