Potser demà

Ara fa un any, emprenyats de quasi dos mesos d’haver-nos començat a aplicar l’ungüent d’estaca’m aquí, mentre a cada país es distreien com podien, a Andorra ens divertíem amb el joc dels parells i senars, que consistia a tenir-nos entretinguts per endevinar quin dia podíem sortir a pasturar (amb morrió, no fotem!) i quin dia no. Ens en fotíem, és clar, però, en el fons, ho vèiem com una escletxa que deixava entrar una mica de llum i que ens feia pensar que res, just girar la cantonada, del papu, ja no se’n cantaria ni gall ni gallina. I que n’érem d’ingenus! Un any després, tot just ens podem començar a bellugar, ara morts de por perquè, segons alguns, si no et mata la maleïda Covid, et mata la beneïda vacuna, i, segons els altres, els qui no s’hagin mort pel papu o pel vaccí, es moriran de falta de llibertat en un món de zombis controlats pels poders establerts. Per dir-ho de la manera que ho vaig aprendre de petita (el món encara no ha canviat tant): el que no mata, engreixa i, si no mata ni engreixa, és que és pecat.

Però, realment, on som? Us juro que, si ho sabés, us ho diria, però, com que no en tinc ni idea esperaré a dir-vos-ho l’any que ve, si encara soc aquí després d’haver-lo empès passant un dia i un altre dia. Per ara, he aprofitat que podia escapar-me d’Andorra amb motiu de Sant Jordi i me n’he anat tres dies a veure la mar. Això sí, com que fins i tot trucant al 188 no vaig aclarir quines lleis m’emparaven, vaig imprimir un fotimer de certificats d’auto(ir)responsabilitat que, a l’hora de la veritat, ningú em va demanar i que ara hauré de reciclar per donar-los una ullada (quan ens tornin a fermar i s’acabi el paper de vàter) quan visiti Can Felip.

Però, vaja, la mar m’esperava (sempre m’enyora) i em va aclarir els ulls i rentar l’ànima, em va péixer i em va sadollar, em va cantar cançons de bressol i em va xiuxiuejar amb veu de nas aquells “misteris platejats del peix” d’en Luard, em va regalar l’olor dels llibres i la tinta de les roses, i em va dur del Sant Crist del Calvari a un lloc indefinit entre l’infern i la glòria... Però em queda el plor de no haver pogut abraçar-vos, perquè la por, la remaleïda por... Potser demà, si és senar i no és pecat...