Esport a seques

Fa uns mesos vaig estar mirant en bucle un vídeo d’una gimnasta que feia tot de salts i piruetes impossibles. El nivell, estratosfèric. Furgant una mica, vaig adonar-me que es tractava, de fet, d’un campionat universitari. El nivell, per tant, no era estratosfèric; competitivament parlant, era de segona, molt per sota d’un Campionat del Món o uns Jocs Olímpics. Hem arribat tan lluny en l’excel·lència de certes disciplines, però, que més enllà de per a l’ull molt avesat, la diferència entre el domini d’una número u del món i de la número trenta és pràcticament imperceptible: si veus una competició entre les segones vint millors gimnastes del món i no t’ho diuen, l’espectacle serà igualment de primera i el nivell de competència, també. Aquests són, de fet, els dos elements que m’enganxen com a espectador esportiu: el grau d’habilitat, el fet de poder veure coses realment molt difícils de fer, i la competitivitat, l’emoció de descobrir qui guanyarà. Per a disciplines individuals i que admeten una mirada històrica, la possibilitat que s’estableixi una marca mundial, que vegis per primer cop algú saltar més alt o més lluny o córrer o nedar més ràpid que cap altre humà abans en tota la història, aquesta possibilitat de rècord mundial és, no ho nego, un plus interessant. Però és tan sols això, un plus. La clau, com deia, són els dos altres elements. És per això que quan em miro una prova de javelina, se me’n refot força si és la prova amb els millors llançadors del món o si és la subprova de javelina dels decatletes: tots ells fan llançaments a distàncies inimaginables i en tots dos casos no sé si guanyarà el txec o l’alemany. Em passa el mateix amb les curses de 10.000 metres, amb les proves d’esquí o amb el tennis: se me’n refot que Bekele trigui tres minuts menys que Dibaba a fer les 25 voltes a l’estadi, vibro igual veient baixar les Shiffrin que els Hirscher i em sembla tan increïble la Serena com en Federer. En alguns moments –amb Bolt, amb Kipchoge, amb Duplantis–, el plus de la gesta absoluta històrica pesa, i prioritzaré cent vegades veure la competició masculina abans que la femenina. En la immensa major part dels casos, però, que ens interessi molt més l’esport masculí que el femení no és una qüestió d’interès o d’espectacle. És allò altre.