Conviure amb el passat

L'Andorra dels 3.500 habitants ja no existeix. Les extensions de muntanyes rocoses on l’agricultura es convertia en una odissea i la lluita permanent per treure quatre rals de sota les pedres són cosa del passat. Les muntanyes encara hi són, però edificades seguint la vall com si d’un riu de ciment es tractés. Certament són paraules dures les que he emprat, però són ineludibles. I seria frívol dir que Andorra s’ha sabut posicionar com una capital del turisme sense reconèixer que hem perdut molta bellesa pel camí.

Davant d’aquesta espurna de sinceritat voldria afegir que, tot plegat, ha passat en benefici de tots. I si parlo de benefici és perquè, tot i les històries boniques o pel·lícules, on ens podrien fer creure que sense l’evolució que hem tingut podríem viure com ara, són simplement això, històries boniques.

Com deia al principi ja no som 3.500 andorrans, i el país ha pogut obrir les portes a la població gràcies a una evolució que, malgrat que ha estat poc organitzada arquitectònicament parlant, ha volgut respondre a la demanda d’un territori marcat per un creixement fora del comú. D’ençà que el 1929 es dona una concessió a FHASA per a l’explotació dels rius i llacs, a Andorra comencen a aparèixer les carreteres i principals infraestructures viàries.

El 1933, gràcies a l’esforç d'aquelles ments pensants i inquietes, aconseguim el sufragi universal, únicament als homes majors d’edat. Andorra ha evolucionat sovint a cop de bastons. Però ho hem fet de forma àgil.

He fet aquest retorn al passat perquè sovint parlem del futur. Dels canvis que vivim. De les construccions faraòniques de les quals no sempre estem convençuts. Però sembla que oblidem d’on venim. I tot i que no podem menysprear l’evolució i modernització social i econòmica que ha viscut el Principat, tampoc hem de deixar enrere la nostàlgia d’aquell bell i vell territori. Per aquest motiu, esdeveniments com la Fira del Bestiar que ha reprès Ordino, l’Exposició Eines d'abans, el passat que es fa present d’Albert Roig i Lourdes Riba, o fins i tot la presentació del llibre Records d'Encamp de Jordi Armengol, són necessaris per no oblidar mai d’on venim i cap a on anem.