Vint-i-dos anys

Sempre ets amb mi, però fa tant de temps que no puc venir al roure que me n’he d’imaginar la tramuntana i les vistes al mar i a les Medes i als cims nevats del Pirineu. I fins i tot m’he hagut d’acostumar, amb brins d’espina al cor i llàgrimes a l’ànima, a parlar-te de casa estant. Passa el temps, passa la vida...

Fa vint-i-dos anys no sentia l’olor de les roses perquè es barrejava amb la cervesa de matinada i el gust salat de les llàgrimes de vidre que intentava empassar-me, no sentia la flaire dolça de les grandalles perquè no sabia que existissin narcisos poètics, no veia l’exuberància de la ginesta i la fragilitat de les acàcies arran de carretera perquè l’última vegada que l’havíem feta tenia massa feina a amagar-te els ulls, no sentia la xiscladissa dels ocells perquè estava encaparrada amb el concert d’Els Pets i amb l’absència de la teva veu, no acceptava moixaines perquè tenia por d’encomanar el dolor de l’ànima.

Fa vint-i-dos anys vaig jurar-me no tornar-hi a caure. No faria cap altra amistat, no m’amoïnaria per ningú, no estimaria mai més. Però no ho vaig poder complir pràcticament ni un instant: hi era ell i les nenes... i un mar de sidral i un sunyer que duia brins de mandra. Després va arribar un pastor que em va ensenyar la llum de la carena i (vejam si els recordo per ordre) en Guim, la Sarina, en Biel, en Ton i en Bru (que tot just dilluns van fer un anyet) i l’Anil, el menut. I entre tots, a poc a poc, em van tornar a ensenyar a riure i a viure, a canviar terrors per tresors, a tenir-te d’una altra manera.

Demà passat farà vint-i-dos anys que em vas deixar en aquesta estació anomenada vida i jo m’entretinc mirant els trens que van i venen mentre espero que compleixis el nostre pacte i em guardis lloc per quan em toqui agafar el meu tren. Mentrestant, ja m’he tornat a acostumar a les moixaines, tot i que aquest any ha estat dur i estrany, ple de silencis i de comiats, farcit de distàncies massa llargues i buit de petons i d’abraçades. Avui, casa meva és farcida de l’olor de les roses que s’endolceix encara més amb la flaire de les grandalles i els merlots canten per a mi de matinada sense silenciar-te. No és que t’enyori menys: és que m’he anat acostumant a enyorar-te.