Cap a futbol

Vaig néixer culer. Una de les primeres paraules que vaig aprendre a dir va ser “Barça” i cada dilluns al matí, només d’obrir la porta del bar de casa, ja sabia si el Barça havia guanyat o perdut el partit de diumenge: a la paret hi havia un enorme escut del Barça que tot sovint estava de cul perquè havíem perdut el partit. Si estava de cara, me n’anava a col·legi ben contenta... però això no passava gaire sovint: el meu Barça era el de la llarga crisi dels seixanta, quan el Madrid s’ho fotia tot.

Vaig néixer del Bisbalenc. El tio Pere (Pere Plaja i Rius) n’era un gran manitú i hi jugaven els meus germans: en Berto de davanter i en Selís de porter. Sempre anava a veure els nens. La mare només hi va venir un dia i després va renyar el meu germà porter perquè l’havia fet patir molt, ja que, quan aturava la pilota, l’amagava amb el cap, a la qual cosa en Selís va contestar: “Si entra la pilota és gol; si entra el meu cap, no.” El pare hi era sempre dient de tot a l’àrbitre i als jugadors –als propis, als estranys, a la posteritat.

I van anar passant els anys. El Barça es va tornar un equip guanyador: Cruyff... Maradona... el Dream Team... Rivaldo, Ronaldinho, Eto’o... els de la Masia (Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué...) i els que s’hi van afegir (Alves, Neymar, Suárez...). El Bisbalenc va anar fent: el tio Pere continuava arreu, i Periquet, la Gamba Puignau, Brasas, Sors, Fabrelles, Martinell... Salvà, Massaguer... Puigdemont, Villodres, Bassacoma... Quim i Albert Carol... I el meu pare cridant a la banda: “Fot-li una coça allà”, “A córrer, collons!”, “Sembleu nenes!”

Nenes? Aleshores era un insult i si jo hagués insinuat voler jugar a futbol hauria tronat: “Què en farem d’un animal que pixa sang i no es mor?”, o “animal de pèl llarg i enteniment curt!”. Ara, les dones juguen a futbol i, tot just fa quatre dies (el mateix dia que l’equip de Koeman llençava la lliga), l’equip femení del Barça (Paños, Marta, Alexia, Hamraoi, Leila, Aitana, Martens, Hansen...) ens va fer oblidar el futbol dels homes i ens va dur a la glòria de guanyar la Champions. Però en els cervells dels dits mascles continua sonant allò de “Cap a futbol, / que és un joc d’homes / cap a futbol.”