Contradicció intrínseca

Avui dia, qualsevol iniciativa o proposta que emani d’un estament, sigui públic o privat, es mereix quasi sistemàticament una allau de crítiques, vehiculades essencialment mitjançant les vies de comunicació modernes, de les quals es fan ressò, al cap de poc temps, nombrosos mitjans de premsa. Aquests que es consideren perjudicats, amb raó o sense, per aquests plantejaments manifesten alt i fort el seu neguit i la seva rotunda oposició, que es veuen reproduïts a l’infinit a les xarxes, i, per tant, amplificats, fins al punt que els comentaris així formulats acaben apareixent degudament fonamentats, tot i que la seva finalitat real pot ser, molt sovint, força dubtosa. I hem de recordar, quant a aquest aspecte, el conegut aforisme, menyspreat els últims anys en particular als Estats Units, segons el qual no és perquè una mentida sigui repetida nombroses vegades, que esdevé una veritat.

Aquesta forma de ser i de fer posa en relleu que, cada dia més, l’individualisme, per no dir l’egoisme, preval per davant la defensa i protecció de l’interès públic. Cadascú vol preservar la seva parcel·la d’intimitat, de benestar i de confort i no accepta que aquesta es pugui veure limitada, per les necessitats òbvies del conjunt de la societat. Aquest problemàtica s’inscriu en un moviment d’individualització de la societat, molt distant, per no dir frontalment oposat a l’interès col·lectiu, del qual la protecció es imprescindible a una deguda i harmoniosa convivència. I ve doncs a xocar de ple amb un altre concepte de plena actualitat, la defensa i preservació dels recursos naturals, dels quals disposem i que tenim el deure de trametre als nostres successors. Per tant, una contradicció intrínseca, difícil si no impossible a resoldre i que només pot portar a desil·lusions de gran envergadura. En efecte, el respecte d’aquests valors de futur pressuposa un esforç de cadascun de nosaltres, que es veu greument impedit per aquest egoisme, que res no frena. Aquesta situació del tot paradoxal culmina amb la constatació que quasi sempre aquest individualisme es veu justificat dialècticament per la defensa d’aquests mateixos principis. O sigui una inversió total dels termes de la controvèrsia!