El Pere dels arxius

Me la vaig trobar fa uns anys comprant fruita i els dos vam esclafir a riure perquè en el moment d’adreçar-m’hi, li vaig confessar que encara no sabia si es deia Blanca o Clara. Quan la vaig conèixer érem quatre a l’aula, dues hores per setmana, tot un semestre. I no és només que ell no fos capaç d’aprendre’s el seu nom després de trenta hores plegats sinó que va aconseguir que la resta d’alumnes també acabéssim dubtant en el to cromàtic concret que definia el nom de la Blanca / Clara. En aquest sentit, era l’antiprofessor arquetípic d’Història: no era una enciclopèdia amb potes. Sí que era, en canvi, un arxiu amb potes. I això el feia molt més interessant: no et reproduïa lliçons ja dictades manta vegades salpebrant-ho tot de dates sinó que compartia amb tu les darreres troballes que havia fet als arxius, que combinava amb allò que li havien fet arribar d’altres investigadors i les integrava amb tot el coneixement –enorme– que havia anat acumulant al llarg dels anys. El resultat: un festival de fets, una macedònia d’anècdotes, de detalls i de lletra petita de la vida quotidiana compartida amb el punt d’entusiasme que dona transmetre coneixement que acabes de fer-te teu, d’explicar el que tu també estàs aprenent. I amb el Pere era sempre així. El vaig conèixer de força més gran que molts de vosaltres, quan em van contractar per fer la mateixa feina que feia ell. I sí, ens equiparava un contracte però ens separava un abisme. Ser alumne seu quan jo ja era profe és de les millors decisions professionals que he adoptat mai: cada classe amb ell, molts fulls plens d’anotacions, un sac de recursos, un postgrau, l’accés obert a un data lake, que diríem ara. La clau: la combinació de dos elements que no sempre van junts: la sapiència i la generositat. Tota la riquesa de fets minúsculs invocats a les meves classes per fer més comprensibles dinàmiques i estructures abstractes li dec a ell. I una bona part de la meva manera de mirar-me Andorra, també. Trobaré a faltar les seves classes, les converses amb ell, el seu humor i la seva ironia. I trobar-me’l al pont de les monedes. I sí, també trobaré a faltar el que no ha deixat per escrit. Però és que estava massa ocupat a furgar i furgar i descobrir coses noves. Massa curiós per aturar-se a escriure. Massa modest per donar-se importància.