'Mentre em moria'

Va haver-hi una època en què, en comptes dels llibres obligatoris d’escola, em dedicava a llegir altres coses. Així vaig conèixer Nietzsche, García Márquez, Shakespeare, Joyce, Proust, Melville, etcètera. A classe no es treballaven perquè no entrava al temari perquè, ara ho sé, eren obres massa complexes per a adolescents amb poc rodatge. El resultat acadèmic va ser nefast, però vaig aprendre molt. La descoberta d’aquells llibres va ser tot un món en el qual avançava a les palpentes, sense referències ni context, sense explicacions ni Viquipèdia. Lentament, però avançava. Fascinat i havent de rellegir, però avançava. M’assortia de la biblioteca de casa i de l’escola. D’alguna manera vaig arribar a William Faulkner i vaig buscar entre els llibres de la mare. Santuario, editat per Círculo de Lectores. D’aquells temps, va ser l’únic llibre que recordo haver abandonat. Què faig llegint això, si no entenc res, em vaig dir, després d’un parell de dies i setanta pàgines.

I uns trenta anys més tard, torno a Faulkner. En tot aquest temps, sempre he sabut que un dia tornaria a Faulkner. Per donar-nos a tots dos una segona oportunitat. Torno a Faulkner sabent, ara, la fama d’autor difícil. I ho és. Però Mentre em moria és una de les millors portes d’entrada, i molt millor gràcies a la magnífica traducció al català d’Esther Tallada a Edicions de 1984 que sap traslladar a la nostra llengua el registre col·loquial –a vegades vulgar– amb què parlen els protagonistes de la novel·la, ambientada en un comtat imaginari del sud dels Estats Units. Mentre Addie Bundren és al llit, morint-se, el marit i els fills preparen el viatge per enterrar-la a Jefferson, la seva ciutat natal. A través de la finestra oberta, ella sent un dels fills que prepara la caixa on hauran de dur-la quan mori. S’explica també el viatge de deu dies en carro, viacrucis penós amb el cos que es degrada i put sota el sol del sud. Els voltors els sobrevolen. I en aquest panorama pobre, brut i decadent, llegim els monòlegs interiors dels personatges i a través d’ells reconstruïm el trencaclosques de la família. Com el riu que se surt de mare i talla el pas dels Bundren, la prosa de Faulkner desborda el lector i diposita el caos de sediments en l’ànima trasbalsada del lector.