Massa Occam

Quatre explicacions no caben en un tuit. Ni en un titular. Ni tampoc en una rèplica estàndard de tertúlia o un mem. Tot sovint, de fet, quatre explicacions no caben dins les nostres expectatives de comprensió. No és que vulguem una explicació senzilla. No és que preferim aquelles que es poden expressar amb analogies o metàfores. És que en volem tan sols una. Què explica A? D. I per què ha passat allò? Per què ha fet allò altre? Perquè H. Perquè Z. Fantàstic. El problema d’aquesta determinació per sublimar l’Occam –tot tergiversant-lo– no és ja només que ens faci entendre pitjor la realitat, és que dificulta que ens entenguem entre nosaltres. Tinc la sensació que l’estil habitual de discussió dels nostres dies segueix la dialèctica més bàsica de totes: no és això, és allò. Una dialèctica que esgota el diàleg. I no, quan invoco el diàleg no és per equiparar legitimitats de posicions a partir d’un relativisme absolut que també impossibilita el diàleg, no. No va per aquí. No totes les opinions em mereixen respecte. I no totes les opinions que em mereixen respecte em convencen igual. I per tant, sí, sovint no és això, és allò altre (i moltes altres coses, cap de les quals és això). En d’altres casos, però, és sobretot allò però també, en alguns casos i en una proporció ínfima, és això. Però hi ha una mica d’això i negar-ho de manera categòrica i absoluta no ens aporta res. Perquè no es tracta d’equiparar, no es tracta de matisar, no es tracta d’invisibilitzar les causes principals, es tracta de no caure en el parany de simplicitat que no ens ajuda. Quan ara fa unes dècades es va començar a parlar de causes estructurals de totes les formes de desigualtat que assetgen diàriament una part majoritària de la població (dones, pobres, nouvinguts, racialitzats, etc.), l’explicació oferta era molt superior a totes les assajades amb anterioritat perquè allà on es volien veure casualitats, ara hi veiem sistema. Les anècdotes, però, i les causes no estructurals existeixen. Cap causa no explica un fenomen al 100%, per molt que n’expliqui el gruix. I pretendre-ho, a banda de poder ser contraproduent –cosa que, per sort, les aproximacions des de la interseccionalitat estan corregint–, pot ser un camí de curt recorregut, que tan sols deixi més convençuts els que ja ho estem.