L'impostor vocacional

Va presentar-se amb pseudònim. Com tothom. Si no recorda malament, era obligatori. I quan li van trucar, no en tenia ni fava de què havia escrit, ni amb quin nom inventat havia signat. No tenia previst guanyar. Que estava entre els finalistes i tots tindrien premi. Que hi anés. La professora, molt contenta. Els pares també, tot i que se’ls veia sorpresos que el tocanassos del seu nen pogués guanyar un concurs literari. I una setmana més tard, en sortir de l’institut, va anar a l’acte de lliurament de premis. Sol: els pares tenien feina i estava convençut que seria una pèrdua de temps. Hauria quedat finalista i prou, li donarien un copet a l’espatlla: molt bé, noi, continua així, i li regalarien un llibre que segurament no tindria el menor interès. Però no. Segon. Aix, per poc, va sospirar. Van demanar-li que llegís un fragment del seu conte i el van col·locar davant del faristol. Li van plantar uns papers entre les mans. Allò no li sonava de res. Va mirar la dona que li havia donat els fulls, per fer-li saber que s’havia equivocat. Ella el va entendre. Va mirar els contes que encara tenia a la mà i li va fer que sí amb el cap. Has de llegir, no et posis nerviós. Només un trosset; va, nen, no donis pel sac. I va llegir. El text era bo, però estava segur que ell no l’havia escrit. El van aplaudir, li van donar un regal i el van fer tornar al seu lloc; va passa, no et queixis que has quedat segon, només pot haver-hi un guanyador. Hi havia un error, segur. Però no va saber tallar-ho a temps. A casa tampoc. A l’escola, les professores i les noies el felicitaven i li feien dos petons. No va dir res. Sabent-se un impostor, va dissimular. Per això quan li deien que es presentés a un altre premi, va haver d’escriure unes pàgines. Per dissimular la impostura inicial i iniciàtica, va continuar escrivint. I guanyava algun premi legítimament, sense errors ni trampes. Però ell se sentia sempre en fals. Tota una vida dissimulant. Li van publicar llibres i ara tothom es pensa que és escriptor. Però ell sap que és un farsant: en alguna banda, algú amb molt més talent va deixar d’escriure per culpa seva. Signa els articles com a escriptor però ell sap que és un titella, el nino d’un ventríloc de merda que en realitat no té res a dir i parla per boca d’altri.