Salut

Posar la salut mental al centre sense posar la salut mental al centre. O, encara més difícil, treure del centre la mirada sobre la salut mental que ara l’ocupa i posar-hi, en canvi, l’aproximació a la salut mental que hi manca: una aproximació que desproblematitzi els problemes de salut mental. Si l’inici d’aquesta columna sembla més aviat un embarbussament és perquè el repte és complicadíssim i que les visites als psicòlegs entrin per la CASS –per contextualitzar el repte a casa nostra– és segurament la part més senzilla de totes, la punta de l’iceberg, si em permeteu la metàfora suada. Perquè el repte cultural és infinitament més complex que el financer. I perquè té moltes potes. L’ús de referències a la salut mental com a arma, com a menyspreu, com a mofa, n’és tan sols una (Estàs sonat. Estava fatal del cap. Ets una histèrica. Ets un psicòpata.) Com el seu ús com a excusa que tapi problemes estructurals. O la seva permanent posada en. En aquests temps nostres en què tot és invocable –jo hi crec, a mi em funciona, a mi em passa– i tot és qüestionable alhora –segur que s’ho ha fet venir bé, és un invent, exagera!–, independentment del grau de certesa i d’evidències acumulats al darrere, entrar de manera seriosa i amb credibilitat al cor dels sistemes de salut és complicadíssim. No tan sols perquè el sistema ho accepti sinó perquè la societat ho faci (Com voleu que reconegui que no estic bé si quan el darrer Roland Garros la Naomi Osaka renuncia a prop d’un milió i mig d’euros i uns punts determinants per a la seva carrera per una angoixa tan sols ens surt tractar-la de fleuma). La pandèmia, però, sembla haver tret la bena dels ulls a alguns dels que minimitzaven l’impacte potencial dels problemes de salut mental a la nostra societat i aquí i arreu sembla que es comenci a avançar tímidament cap a la seva consideració com un problema de salut més. Una altra volta, però, començarem la casa per la teulada: posant pegats allà on caldrien tabules rases. Perquè el que ens cal no és que ens curin sinó que ens deixi de fer mal. Anar a les causes i no a les conseqüències. Però això implicaria repensar-nos de dalt a baix, admetre que –com amb tantes altres coses– així no anem enlloc. I això sí que no: the show (and its business) must go on.