Tanques nostàlgiques

Parlàvem fa una setmana de repetir curs. Perquè aquests dies són dies de comunicar i assumir repeticions i perquè un cop més, com sempre que es prenen mesures –aquest cop a Espa­nya– per reduir l’aposta per la repetició com a mesura reina, surten en tromba els seus defensors. M’interesso pel que diuen. Cap sorpresa: el mateix menú que a cada onada regular pro repeticions. De primer, molta nostàlgia subjectiva. Ja sabeu com va: el biaix del guanyador o del supervivent i sense contrafàctics. És a dir: quan nosaltres estudiàvem era molt difícil passar, t’ho havies de treballar, i mira que bé que ens ha anat... Fantàstic. A banda d’un discurs en què, oh sorpresa, quedes molt bé, potser ens estem oblidant de demanar a aquells a qui aquest model no els va anar bé, oi? I, d’altra banda, qui et diu que amb un altre sistema no t’hauria anat bé igualment? En fi. De segon, la comparació internacional interessada. Quins cracks, tu, Espanya a la cua de l’educació a Europa i ara a sobre treuen les repeticions, anirem pel pedregar... I si invertíssim per un moment la hipòtesi de les causes i les conseqüències? I si una part dels problemes del sistema educatiu espanyol venen del fet de fiar una bona part de la regulació de l’aprenentatge a la repetició, minimitzant l’aposta per d’altres mecanismes que sabem que sí que serveixen? El millor, però, són les postres, on l’especialitat de la casa és l’aproximació penalista a l’educació, la repetició com a càstig (triple càstig: un curs extra, separació dels companys i estigma del repetidor) i com a amenaça, com a xarop infal·lible per a la cultura de l’esforç. El cas, però, és que no acostuma a anar així. Si ens mirem allò que passa, sabem que la cultura de l’esforç hi juga poc, aquí. Que si te’n queda una i no pots passar de curs... alguns poden anar a una acadèmia a preparar un examen a l’estiu i d’altres no i que després d’allò un sigui del club dels qui segueixen i un altre del club dels repetidors no té gaire sentit. Si ens mirem allò que passa, sabem que moltes repeticions són un primer pas cap a l’abandonament escolar i no cap a una pretesa rehabilitació. Vaja, que excepte en casos puntuals, repetir ens resulta car i no serveix per al que volíem, tot al contrari. Però, ei, a totes amb la nostàlgia que ens glorifica!