Plurilingüisme a l'andorrana

És ben sabut per tothom que Andorra és un melting pot cultural o, amb una traducció literal catalana però no utilitzada, gresol cultural. Que no és altra cosa que dir que Andorra és un territori on la unió de diverses cultures ha format una forma de fer i de ser, que tot i conviure amb diferències, s’han combinat per formar una societat multicultural unificada. Què vull dir amb això? Que encara que ens entestem a dir que som diferents entre nosaltres, sovint reaccionem i actuem de forma similar, i la diferència entre ètnies, tradicions o procedències recau en un àmbit més familiar que no pas en el dia a dia. Més enllà de les grans coincidències que ens uneixen, cada ésser humà, ètnia, nació o país és diferent dels altres, té components que el distingeixen i el fan únic. Andorra és un territori extraordinari. Soc un defensor de les nostres tradicions, tot sabent que aquestes s’han format i transformat amb l’arribada d’altres cultures i llengües. I si d’una cosa podem estar orgullosos, és de ser com som tot i els nostres defectes. De defectes en tenim molts, tant com a societat com en l’àmbit cultural. I potser un dels nostres majors privilegis i virtuts és al mateix temps la nostra debilitat. Aquests dies un comentari a les xarxes remarcant la negació d’un agent de seguretat privada a expressar-se en català ha tornat a fer aflorar un debat sovint present en les converses, però també en les preocupacions dels polítics. Pocs països al món són tan permissius en la no utilització de la llengua oficial, i poques cultures són tan obertes com per posar una llengua estrangera per sobre de la pròpia. Crec que no em picaré els dits dient que a Andorra s’ha popularitzat més el castellà que el català en tots els àmbits, tant laborals com en cercles d’amistats. I no defujo de les enquestes del CRES, en què la utilització del català representa un 45,9% enfront del 42,6% del castellà, però a la pràctica ho poso relativament en dubte. Qui n’és el culpable? No són les institucions, ni les escoles, no són els estrangers o nouvinguts. És la nostra debilitat humana de cercar la comoditat abans d’afrontar els problemes. Els nadius catalanoparlants no dubtem a canviar d'idioma i no facilitem als no catalanoparlants l’aprenentatge de la llengua i, al mateix temps, motivem indirectament aquells que no la volen emprar.