No és discutible

Em passa amb els túnels –amb els d’Oliana, amb el de Montant i ben aviat amb el de Tresponts–: quan hi fan treballs de manteniment i ens desvien per l’exterior, les vies que tan normals em semblaven quan anava al seient del darrere sense cinturó, ara, em semblen corriols. Com pot ser que anéssim a Barcelona per aquelles carreteres? Em passa amb el tabac. Com pot ser que es fumés a la feina? M’hi trobo també quan m’esforço a mirar-me un text –un rètol mateix– com si no sabés desxifrar l’alfabet. M’és impossible. Soc incapaç d’imaginar com era no saber llegir. Quan el vius, aquest xoc d’inversemblança es revela com a poderosíssim. Et fa validar de manera intransigent el present i rebutjar de pla el passat. De manera irracional. Automàtica. Sense pensar. Sense necessitat d’argumentar.

Una cosa així hauríem de mirar d’aconseguir amb l’erradicació dels atacs als drets humans més bàsics. Hem de deixar d’aplaudir cada passa que fem per reduir una mica les desigualtats entre homes i dones. Hem de deixar d’enfocar com a un repte la integració normalitzada de gais, lesbianes, bis i companyia. Hem de deixar de lluitar per acabar amb el racisme. Aquesta perspectiva no és res més que l’expressió d’una derrota. I sí, cada dia hi som una mica més a prop però cada dia trobem nous entrebancs per a les conquestes pendents. Prou de conquestes doncs. Girem la perspectiva. Donem-ho per conquerit. Perquè, de fet, ja ho està de conquerit: els drets humans els tenim a les constitucions de mig món, prou de mirar-nos-els com una lluita. No són un debat pendent. No hi ha res a discutir. No hi ha res a argumentar. Prou de perspectiva democràtica infantiloide, on sembla que tot el nostre sistema depèn permanentment d’un sondeig. No tot és discutible. Sense condicions de possibilitat perquè tothom pugui existir des d’una mínima llibertat i igualtat, la nostra opinió no serveix absolutament de res, no ens representa. Prou. Deixem de mirar la igualtat, la convivència i els drets més bàsics com a una conquesta pendent i mirem-nos la seva absència com una reminiscència troglodita i actuem, com a societat, en conseqüència. De manera automàtica. En una societat amb el debat públic podrit, hi ha coses que hem de deixar d’argumentar.