La veritable meta

Diumenge d’estiu. Fa bo. Venen turistes. Al matí una passejada, després un dinar, cafè i sobretaula que s’allargassa i mandreja, sempre al límit de la becaina. Qui no voldria una etapa de transició del Tour per jeure al sofà sense mala consciència? Doncs no: avui, mentre païm l’arròs de muntanya regat amb vi Costers del Segre, els ciclistes de la ronda gal·la entren a Andorra pel Pas després d’una animalada de quilòmetres i s’enfilen al port d’Envalira –que si ja és llarg en cotxe, imagina’t en bicicleta–. Etapa clau. De primeres perquè el cap del port, a més de 2.400 m d’altitud, és la cota més alta d’aquest Tour. Després d’un descens vertiginós s’enfilen a la collada de Beixalís, i d’allà directes a meta. Avui, tots davant de la tele. Veiem Andorra des d’una altra perspectiva. La veiem amb ulls de teleespectadors. La mirada de fora. Sabem que el Tour és un dels esdeveniments més mediàtics. Mig món veurà les Bordes d’Envalira. Els ciclistes passaran a tota hòstia per Soldeu, però l’helicòpter captarà les imatges de les pistes. Les muntanyes. L’eugassada. Sant Joan de Caselles. Meritxell. Amb una mica de sort, veurem un padrí amb caliquenyo penjant dels llavis i a la mà un volant esmolat, que és com en diem a Andorra de la falç. Quin país que tenim, coi –pensarem sense atrevir-nos a creure’ns-ho gaire–. Fins i tot el parc central fa goig a la tele. Ara mateix, milions de cicloturistes del món sencer han escollit Andorra com a possible destí, algun dia, per fer-hi una escapada. Cicloturistes amb la butxaca plena, família i amics. Bones carreteres, seguretat, natura, shopping. Anem bé, penso satisfet, abans que els ciclistes arribin a meta. Fins que recordo els comentaris a la trista notícia que un ciclista va patir un accident i es tem per la seva vida. No és la notícia sinó els comentaris: enfront de la fatalitat, encara hi ha qui aprofita per buidar bilis i vomitar la seva frustració contra els ciclistes. M’és indiferent si és contra els ciclistes, els gais, els immigrants o l’avortament. Intolerància en estat pur. I no. No anem bé mentre en aquest meravellós país que tenim hi hagi algú que vulgui instrumentalitzar la polarització social o política per vendre’ns el seu peix. Aquesta hauria de ser la veritable meta.