Jo corregeixo

Arran de l’emissió a RTVA del programa “Parlem de llengua” en què l’Àlvar Valls i jo vam intervenir, hi ha qui m’ha preguntat sobre l’ofici de corregir textos o, com ens agrada dir-ho a nosaltres, sobre quina és la feina dels homes i les dones de fer feines de la lletra impresa. Més o menys ho podríem resumir així: un corrector és com un treballador de la medicina en un país subdesenvolupat; quan t’arriba un text, ets qui el rep a urgències i, alhora, qui l’ha de curar: has de començar fitxant-lo, rentar-li el cul, continuar amb el diagnòstic i l’anestèsia i acabar operant-lo per deixar-lo com si sortís de la capsa. Una feina fàcil, ja ho veieu.

Fitxar-lo és ràpid, però per netejar-lo has de saber quanta brutícia du a sobre: a més de les faltes d’ortografia, has d’anar en compte amb les cursives, les versaletes, el cos de lletra, els dobles espais entre paraules, les abreviacions, les negretes, la sagnia i la mare que em va poder deixem-ho córrer. Un cop net, arriba l’hora del diagnòstic, l’anestèsia i l’operació: taules en word, llistes infumables (si les pogués fumar, rai! Soc una fumadora compulsiva i convençuda, jo!), mil tres-centes vint-i-vuit notes i mitja a peu de pàgina i tres-centes quaranta-set pàgines i tres quarts d’una suposada bibliografia dels llibres que l’autor ha fet servir, més de la meitat dels quals no ha vist mai i, per tant, no en sap les dades principals. I tot i que suposo que no en sabré mai tant com l’Àlvar (jo no he tingut cap gran mestre com l’Eduard Artells, només l’he tingut a ell, mal pedagog), quan el malalt ha passat el postoperatori i li dono l’alta m’adono de com n’és d’important que de les meves mans no surti mai una Judit Mascó amb la fisonomia de la Carmen de Mairena.

A fe de Déu que, després de disset anys, he fet (corregit, ensulfatat, digueu-ho com vulgueu) més tesis doctorals i he llegit més llibres que la majoria de mortals: de temes diversos, des de la nostra toponímia fins a la matemàtica d’uns quants, des de la filosofia antiga fins a la religió d’Internet, des de les fumigacions de la passa de còlera del 1885 fins a les vacunacions del papu d’enguany, de Roses a Pilats que deien a casa. Tant de bo tots ells tinguin una vida llarga.