Gràcies Battiato!

Quan arriben les tempestes de tarda i la calor, senyal que ja estem en ple estiu. Temps de calma, de vacances, de pausa i de repòs per a molts. I també temps per trobar moments de reflexió.

A fil d’això, en un d’aquells moments d’introspecció em va venir al cap que el 18 de maig passat moria Franco Battiato a l’edat de 76 anys. Battiato era un cantautor italià que va assolir certa fama cap a la dècada dels anys vuitanta. El vaig conèixer quan era ben jove arran de la publicació del seu àlbum Nómadas en castellà l’any 1987. La música sempre ha omplert el meu espai. Tot i que soc d’escoltar estils ben diferents, alguns considerats fins i tot antagonistes, el que sí que és important per a mi és cada autor, cada ritme, cada cançó té el seu moment precís relacionat amb un determinat estat d’ànim. A l’època del descobriment del Battiato jo era força jove i la seva música, les seves cançons, les seves lletres enigmàtiques a voltes surrealistes em van deixar una empremta per a tota la vida. Nómadas, Bandera Blanca, Sentimiento nuevo, Via lactea, E ti vengo a cercare, Perspectiva Nevsky, Quiero verte danzar, Despertar en primavera, Mal de África, Otra vida o La era del jabalí blanco, entre altres, són cançons inigualables que em provoquen que sorgeixin sensacions, records i, fins i tot, nostalgia. Són cançons que escoltava amb una qualitat molt discutible a la ràdio o en cassets dins d’un walkman amb els auriculars d’espuma de color taronja. Retornar a escoltar en qualitat digital algunes d’aquestes músiques, molt temps després, em recorda que estic fet d’un cos i una ment amb tot d’experiències, records o coneixements enganxats a mi com a peces de LEGO i que fan que sigui el que soc avui. I m’esforço dia a dia per deixar lloc perquè se’m puguin seguir enganxant moltes peces més. I desitjo que el set de construcció que soc no acabi mai de muntar-se. Gràcies Battiato!