Angles morts

Millor esperar que algú mori per cantar-ne les gràcies i els talents.

A vegades ens sorprenen fets encadenats sense una lògica aparent i com que no els entenem, diem que són casualitats. Coincidències. No sabem com funcionen, ni si realment els fets s’han enllaçat davant dels nostres ulls o si és la mateixa mirada que projecta sobre la realitat patrons mentals. Em va passar fa poc amb dos llibres. Un el tenia començat. El segon, esperava dalt de la pila. El primer és Els angles morts, de Borja Bagunyà, novel·la formalment estimulant i atrevida, en alguna part recargolada i excessiva –cosa que no dic en sentit negatiu, sinó com a elogi d’un escriptor que busca els límits i manté la tensió narrativa, tot i que a vegades el lector es troba murs en què el relat s’espesseix–. Relat polièdric en què a través de tres personatges es fa un retrat de la decadència de la societat occidental i el triomf absolut de la mediocritat. La ironia no aconsegueix amorosir el missatge i la sensació de desencant impregna les pàgines finals. I és aquí on volia anar a parar: cap al final, hi ha una reflexió crítica sobre la “cultureta nacional”. Subratllo: “Molt millor esperar que un escriptor fos mort per cantar-ne les gràcies i els talents, lamentar-ne l’abandó institucional, exigir-ne reedicions, parafernàlies.” El que és curiós –en realitat terroríficament sorprenent– és que acabo el llibre i començo el següent: El primer emperador i la reina Lluna, de Jordi Cussà, llibrot sobre la història de l’emperador que va unir tots els regnes de Xina. Són dos llibres que no tenen res a veure, tret de trobar-nos davant de dos narradors pura raça. El fet és que unes hores després d’encetar les aventures de l’emperador Qin, m’assabento que l’autor acaba de morir. Jordi Cussà era un autor de culte –sobretot per Cavalls salvatges i Formentera Lady– però vivia en una relativa marginalitat literària, a Berga, amb una mala salut de ferro. A l’instant recupero el fragment sobre els autors morts. Segur que floriran elogis i lamentacions. Però el consol arriba de la mà dels darrers editors de Cussà a l’editorial Comanegra: l’autor gaudia de l’atenció rebuda i estava il·lusionat com mai. La cirereta de la història és que unes hores abans de morir celebrava que li acabaven de concedir el premi de la crítica Serra d’Or. Que cavalquis lliure i lluny, Cussà.