Andorra, ciutat-Estat

La Societat Catalana de Geografia, que depèn de l’Institut d’Estudis Catalans, ha publicat La nova geografia de la Catalunya postcovid, una obra que analitza els canvis sociosanitaris, econòmics i urbans que la crisi sanitària ha posat en evidència. Entre altres, s’han valorat els efectes produïts per la pandèmia en els entorns urbans i s’ha pogut comprovar que ciutats com Barcelona han patit una reducció en el nombre d’habitants, fenomen que també succeeix en altres ciutats com Nova York. L’expert en estudis urbans Oriol Nel·lo afirma que les oportunitats del teletreball i les condicions de l’habitatge en zones rurals han propiciat la voluntat de marxar de les àrees urbanes; més que una motivació pels aspectes de la vida rural, és un desig per residir en zones de baixa densitat, sense renunciar als serveis que ofereix una ciutat. Segons el geògraf, el refús a la ciutat en temps d’epidèmies ha estat un tret recurrent al llarg de la història.

Andorra ha viscut un procés que presenta certes similituds amb el fenomen català. La transformació econòmica que va experimentar el país el segle XX va promoure el creixement urbà de la capital i d’Escaldes-Engordany. La xarxa de carreteres de FHASA, que comunicava les diferents parròquies, va potenciar la centralitat i capitalitat d’Andorra la Vella que, juntament amb Escaldes, esdevenien el pol d’atracció econòmic i social del territori nacional. Si durant els primers anys de la dècada dels setanta aquests dos nuclis aplegaven gairebé el 70% de la població, mig segle més tard els efectius de les dues localitats tan sols arriben a concentrar el 47%. A més, des de la crisi econòmica del 2008 també han perdut efectius en valor absolut.

La tendència a repartir la població per tot el territori ha estat un procés imparable, acompanyat d’un interès per les àrees de baixa densitat com les parròquies altes, sense renunciar als serveis que ofereix el centre. De fet, la gent no marxa de la ciutat, estén el seu radi d’acció que, com destaca Nel·lo per Catalunya, és un procés amb riscos en termes ambientals i socials, a causa de la fragmentació dels espais naturals i l’ocupació del sòl agrícola, l’augment de la mobilitat privada i la segregació residencial. Un comportament que s’ajusta força a la realitat andorrana.