La columna de l'agost

Des de fa uns quants anys, tinc la sort per no dir el privilegi de poder expressar-me, regularment, en aquest mateix espai. Així, puc difondre les meves divagacions i tocar els temes que més m’atreuen, amb l’esperança que també puguin interessar alguns lectors. Ara bé, aquesta llibertat té un cost. Representat essencialment per la recerca frenètica de la inspiració durant el mes d’agost, en el qual impera més que mai la síndrome del full en blanc. En efecte, en el decurs de l’any, l’actualitat, nacional o internacional, la lectura d’uns llibres o les representacions d’obres teatrals o de cinema faciliten la tasca del redactor. Cal reconèixer també que els comentaris, encara que anònims, són una font, per imaginar, unes quantes setmanes més tard, una columna responsiva, tot i que, de costum, la resposta sol ser més subliminar que directa.

Ara bé, tornant al període estiuenc, massa sovint es troben a faltar aquestes referències tan preuades i d’aquí la dificultat de produir un article que pugui suscitar l’interès o la crítica dels pocs lectors que dediquen el seu temps de vacances a llegir la premsa. I a aquests els costarà encara més enviar un d’aquells comentaris que, sempre protegits per l’anonimat, permeten expressar qualsevol consideració, amb una total impunitat. Per tant, crec oportú en aquest moment de l’any suggerir-los alguna invectiva ferotge, sorgida del meu profund sentiment d’autoderisió.

Així, alguns podrien denunciar que si no tinc cap opinió a articular no fa falta que ocupi aquest espai per finalment no dir res. Altres es podrien inquietar de la meva salut mental, en gosar escriure de forma repetida unes columnes que no tenen cap ni peus. Finalment, uns quants, els més al·lèrgics, podrien furgar i denunciar les meves contínues contradiccions, indicis d’una personalitat múltiple i complexa, segons ells, oblidant-se així de les característiques essencials de la natura humana. En efecte, si s’accepta dels personatges de ficció l’existència d’aquestes contradiccions, no és el mateix en la vida real. Ara bé, no oblidem mai que la ficció s’inspira directament de la realitat.

I per acabar, ara dubto de si la resposta és prou subliminar aquesta vegada!