Barreres

Com tots els moments de crisi –que revelen tantes coses dels moments de normalitat que els precedeixen–, aquesta pandèmia continua sent bonne à penser, que diria en Lévi-Strauss. Fixem-nos aquest cop en les restriccions condicionals que s’estan establint o plantejant una mica arreu. Ja sabeu com va: si estàs vacunat, pots demostrar que no fa gaire que has passat la Covid o pots mostrar-me un paper que digui que fa unes hores no la tenies, pots entrar; si no, no. Entrar on? Aquesta és una primera pregunta important perquè tot i que en alguns llocs les restriccions van força més enllà, la major part d’escarafalls es fan per les limitacions d’accés a bars, restaurants, discoteques, hotels, botigues, centres comercials, cinemes, sales de joc, etc. I sí, invoquem els drets i les llibertats –i fem ben fet– però de totes les ocasions que tenim per fer-ho, la consciència cívica ens surt amb més força quan limita el nostre consum i el nostre oci de pagament. I a qui ens ho limita? Ja ho hem dit, als no vacunats, no testats o sense presumptes anticossos. Sí, molt bé, però responem aquesta pregunta ara de manera diferent. A qui ens limita? Resposta: als qui normalment –amb tota normalitat– accedim a bars, restaurants, discoteques, hotels, botigues, centres comercials, etc. Ens limita, doncs –fem-ho més senzill, va– als qui sense aquestes barreres treballem, consumim i ens divertim consumint amb força normalitat. Se’ns acostuma a conèixer com a classe mitjana. El cas, però, és que n’hi ha d’altres, de barreres, invisibles per a nosaltres i gens qüestionades socialment, la de tota la gent que no va d’hotel, no sopa de restaurant o no compra en centres comercials no perquè no s’hagi vacunat, no hagi passat la Covid o no s’hagi testat sinó perquè, ras i curt, no s’ho pot pagar. Aquestes barreres, però, no ens amoïnen, no ens indignen, no les enfoquem des dels drets i les llibertats. Simplement, les ignorem. Perquè no són les nostres. Perquè aquesta crisi ens recorda que la nostra normalitat és la d’un sistema on el consumisme és el rei, on ens sublevem únicament quan ens el toquen i on ignorem els problemes dels qui no el practiquen, on més enllà del consum ja no queda pràcticament res, i on els neguits de la classe mitjana passen per ser la mesura única de totes les coses.