Agostos

L’Esther em diu que comença vacances i mig món ja en fa de fa dies. El telèfon ha emmudit, el sol imparteix justícia a la seva voluntat, el sol pensament de moure més d’un dit sobre el teclat ja em fa suar, la set vol litres d’aigua però el paladar em demana whiskies amb gel, la roba em mira des del pobre racó on l’he deixada abandonada i la feina avança a poc a poc, feixugament, arrossegant-se per les carpetes de l’ordinador. Si no fos pel papu, pels defensors de les vacunes, pels negacionistes de tot, per l’allioli del president Puigdemont i pels plors d’en (i per a en) Messi, semblaria un agost qualsevol, d’aquells en els quals els polítics fan vacances i el món continua girant sabedor que tampoc pinten res.

Aquí, clavada a la cadira, només puc recordar vells agostos. Uns de borrosos: a Dólar (Granada), a veure la besàvia Rosario. Uns d’antics, darrere el taulell del bar de la piscina: un entrepà de truita, la senyora Paquita, els cursets de natació, en Joan, tres cerveses, la Vespino taronja, els balls de nit, el xampany... Uns de no tan vells, per guanyar quatre virolles per poder-me pagar els estudis: hores al castell acompanyant els visitants o muntant exposicions o netejant milers de negatius fotogràfics en forma de plaques de vidre. I encara més tard, hores i hores davant de qualsevol ordinador picant tesis doctorals i llibres d’altri o tancada al costat d’algun vailet suat intentant que aprengués en poca estona allò que no havia après en vuit mesos d’escola. I agostos de fa més de vint anys per terres de Castella: Frómista i l’església i l’hotel de San Martín, Sòria i l’ermita de San Saturio (“Río Duero, río Duero / nadie a acompañarte baja...”), Santa Marta i el senyor Gregorio que cada dia hi anava a peu des del centre de Zamora per resar un parenostre a la tomba de la seva dona, San Salvador de Cantamuda i la petita Noèlia ensenyant-me a ser forta, Santa María la Real de Nieva i un bar i una estació que aleshores no sabia que compartíem...

L’Esther em diu que comença vacances i mig món ja en fa de fa dies. Però ja li ho he dit: “Jo us esperaré davant l’ordinador. I passat Meritxell, quan tots estigueu putejats, fotré el camp i riuré com una boja!” Que el papau ho vulgui.