Bon dia

Va passar dimecres. El gelater no em va maltractar –va ser esquerp, impacient i un punt malcarat, res més–, simplement va tallar una ratxa. Una ratxa de moltes setmanes sentint-me perfectament ben atès per part de tots aquells a qui sol·licitava un servei. Els treballadors dels dues adrogueries que tinc sota de casa, la metgessa de capçalera i la dermatòloga, els perruquers de les filles, els administratius dels llocs on he hagut de fer papers, les infermeres que em van vacunar i testar, i les persones que em van donar cita i orientar a l’antiga plaça de braus, el noi que em va assistir a la caixa automàtica d’un Decathlon i el que em va fer el taxfree, els cambrers dels restaurants per on ens hem anat deixant caure i els treballadors –i els veïns de parcel·la que t’ofereixen un cop de mà– dels diferents càmpings on hem fet nit per mirar de desconnectar una mica del món, les persones encarregades de la neteja d’uns lavabos a qui trepitges sense adonar-te’n el terra que acaben de fregar, la xarcutera, el flequer, els treballadors de la grua, el taxista i els teleoperadors que ens van rescatar a l’autopista i el policia que es va assegurar que no ens passés cap cotxe pel damunt, els meus mecànics habituals i aquells a qui vaig haver de demanar un favor estant en ruta, els entrenadors, professors i administratius encarregats dels extraescolars de les meves filles que et faciliten la vida fins i tot durant les vacances, la dependenta de la pastisseria de sota de casa, totes les persones implicades al festival de música, el socorrista de la piscina, tota la resta de gelaters i tots aquells que em deixo m’han atès ordinàriament bé totes aquestes darreres setmanes, i defujo el prefix extra que ja se m’escapava perquè allò habitual és que m’atenguin molt i molt bé, perquè allò extraordinari és trobar-me un gelater malcarat de tercera divisió. I sí, sempre és més llaminer centrar-se en l’anècdota, a vestir-la, fer-la grossa i estirar-la, a començar històries amb un sabeu què? que ens posi al centre i detalli les nostres desventures. I sí, evidentment, em trobo gent malcarada però és molt i molt més habitual trobar-me gent que malgrat l’explotació i la precarietat m’atén d’allò més bé. I ves, és avorrit, però m’ha semblat que tocava.