Àvila

“Estic content perquè, sense voler-ho, cadascun de vosaltres us emporteu un somni, un record, una ombra, un silenci...” S’anaven apagant els llums i es començava a sentir la cara A del Verges 50 d’en Llach.

Així acabava l’espectacle que feien fa vint anys els mesos de juliol i agost dalt la muralla d’Àvila per explicar la història de la ciutat, envoltada per unes muralles que “tant poden servir per a entrar com per a sortir, per a unir o per a separar; només depèn de tu”, i del seu entorn, “terra de cants, terra de sants, terra mística”; tot plegat, pedres, pedres i més pedres...

Però si te n’allunyes un xic i arribes al voltant de Fontiveros –terra de poetes– i de Madrigal de las Altas Torres –terra de reialesa i de Guàrdia Civil (mama, por!)–, descobreixes immensitats de blat vigilades pels xoriguers que volen en una terra no del tot estranya on realment et sents estranger del tot. I si canvies de rumb i tires cap a la serra de Gredos i la vall del Tormes, podràs sentir les rialles de Goya a Piedrahita i el “machacar ajo” de les cigonyes que ho omplen tot mentre fan la vida impossible als coloms i als “pardales” (i a col·legi esforçant-se a fer-nos aprendre “gorrión”!) que alimenta un avi esbarregat que para l’única ombra a cent quilòmetres a la rodona acompanyat d’un gos rexinxolat i simpàtic que remena la cua al nom d’Oyetú, però que no es mou ni un pam, suposadament per no torrar-se. I, si el foc de fa quatre dies no ho ha arrasat tot, també pots anar cap a la vall d’Amblés i la serra de la Paramera i aturar-te a Mironcillo a veure el castell de Manqueospese i recrear la llegenda dels amors de Raimundo i Guiomar (o del comte de Sotalbo i Beatriu Dávila, que no ho vaig acabar d’aclarir), i allargar el camí fins a Villaviciosa, amb un verro de pedra vetó massa esquifit que fa de guarda a un castell massa robust.

Aneu on aneu, viureu sense viure en vosaltres, morireu perquè no morireu i levitareu, sobretot si us claveu un bon “villagodio” ben batejat amb un negre i el remateu amb un bon orujo a quarts de cinc de la tarda a ple pet de sol. I en tornar, el món continuarà girant. Reescalfats, podeu fer com jo: paladejar un whisky amb gel mentre escolto, enyorada, el Verges 50 d’en Lluís.