Fugir

No és el mateix “emigrar” que “immigrar”. No és el mateix una persona que immigra que un immigrant. Qüestió de matisos, d’èmfasi, de perspectiva. El cas, però, és que les paraules creen realitats –pocs casos em semblen més flagrants que el de la construcció de l’“immigrant”– o, si més no, ens condicionen a l’hora de mirar-nos el món.

Amb les imatges ens passa exactament el mateix. No és el mateix veure arribar que veure marxar. No és el mateix ni tan sols veure venir a buscar refugi que veure fugir per buscar refugi. No ho llegim igual. I crec que aquest és el valor principal de les imatges vistes aquests dies a l’aeroport de Kabul. Perquè estem molt acostumats a veure arribades però ens manquen imatges de fugides. I parlo de mancança perquè les imatges també creen realitats i crec que les d’aquests dies de persones buscant fugir ben lluny de l’Afganistan poden generar empaties inabastables per a les imatges d’arribades a les nostres costes.

Perquè un cop aquí, les persones les veiem descontextualitzades, deslligades de les causes que els han empès, tan sols veiem gent que no se’ns assembla –i no parlo només de fenotip– que arriba aquí sense els seus motius a la vista. En canvi, entenem molt més fàcilment córrer quan ve un os o un llop. Entenem que es comenci a caminar per buscar aigua si no se’n té. Entenem fugir quan hi ha un perill. Entenem que es corri si se senten trets. Entenem enfilar-nos a un cotxe o a un avió per marxar ben lluny d’una situació perillosa. Si veiem algú i, de fons, com arriben aquells que volen acabar amb ell, entenem que fugi.

Ens costa entendre l’arribada però ens és molt més fàcil entendre la fugida. Si veiem un nen ofegat a la costa, disposem del comodí de culpar els pares que l’han pujat a aquella barca, les màfies que els han entabanat, els governs d’aquí i d’allà... Podem diluir les responsabilitats. Si veiem un nen enmig d’una guerra, en canvi, és epidèrmic: només entenem que fugi. Ara ens toca ser prou madurs per lligar les dues coses: per entendre que és normal que la gent que fuig d’horrors dels quals fugiríem tots per nassos ha d’arribar a algun lloc; i que quan arriben, encara fugen d’una situació que, excepte a la nostra mirada, no ha vist devaluat en res el seu grau d’horror.