Gana

Ja se us acaben les vacances i m’és igual on heu anat i tant m’és si heu parat el sol com les sargantanes en una platja atapeïda o si heu parat l’ombra en algun racó d’Andorra; si heu trobat l’hotel idíl·lic o el càmping més indesitjable del món... L’única cosa que us envejo són els menjars que hàgiu pogut fer i els mams que hàgiu pogut tastar. Potser heu estat a Fraga i heu menjat unes costelletes de cabrit i un coc fragatí amb suc de cava, o a Cotlliure i us heu cruspit una bona mariscada (fruits de mar, en diuen) amb un bon blanc sec de la terra, o a Fornells i heu tastat el cel amb una caldereta de llagosta, o a Elx i us heu polit una paella de calamarsets i carxofes... Potser fins i tot heu sortit de casa i heu anat a Castella: al Narizotas de Segòvia (garrinet i paciències, que és com anomenen els pets de monja), al Sant Martín de Frómista (pernilet, costelletes... i Cigales), al Mesón Zamora de Toro (filet de San Vítero acariciat per un Amant), a la Bodeguita de San Segundo d’Àvila (quines tapes!)... O potser heu tirat cap a Andalusia (gambes a Garrucha, patates “a lo pobre” a Las Alpujarras...) o cap a Galícia (pop a la gallega, caldo, empanada d’escopinyes...) o cap a La Rioja (costelletes cuites al foc de tòria i un Remelluri a Los 4 Arcos de Briones) o cap al País Basc (cloïsses i cocotxes de bacallà a Pasai Donibane)... I si heu tirat cap amunt, també em llepo els llambrots de la memòria amb uns calamars farcits prop del canal de Seta i unes ostres a Boziga amb un bon picapoll de Pinet per fer passar la set, uns escamarlans i una escrita amb salsa de mostassa a la terrassa de Le Café du Commerce d’Ars-en-Re, un pollastre al vi i unes delícies qualsevols al Café des Poètes de París i acabar-ho d’arrodonir amb un groc a La Rhumerie. I com que tinc enveja de no tenir-vos enveja (Noemí, ja veus que soc doblement envejosa), quan em toquin vacances, tot i que seran curtes, a prop, i aprofitades per acompanyar en Cinto aquí i allà, no m’estaré d’un Priorat ni d’un Empordà, ni d’unes ortigues de mar ni d’un xapadillo del Delta ni d’unes gambetes d’Arenys ni d’unes gambes de Palamós ni de qualsevol mos amb bona companyia en algun racó de Barcelona. Si no rebento, ja us ho explicaré.