Cribratges voluntaris

Una de les dites més famoses del filòsof gal Jean-Paul Sartre fou “la meva llibertat s’acaba on comença la dels altres”, frase que s’ha anat posant de moda segons ens ha convingut a la resta d’humanitat. L’èxit de la sentència de Sartre suposo que es deu a la seva manca de significat que la fa aplicable a qualsevol situació i a més, té un gran potencial per fer la vida impossible a la resta.

Per exemple, fa uns dies era a la platja, llegint un llibre i a la tovallola del costat escoltaven música a un volum considerable. Qui atacava la llibertat de qui? El que escoltava música o el qui demanava silenci? Fins on arriba, la meva llibertat? i la seva? Jo li vaig demanar educadament i amb un somriure si podia abaixar el volum i em va etzibar que si fos música clàssica no m’hauria queixat.

Fi de la conversa i fi de la meva lectura, per cert no sé per què va imaginar que m’agradava la música clàssica, per ser dona? per llegir? per edat? Un prejudici com un altre, com el meu en imaginar que Sartre era alt, només feia 1.53, com si la gent erudita hagués de ser alta. L’eslògan de Sartre el podem aplicar ara també a l’inici del curs escolar i les noves mesures sanitàries. Com el setembre passat, el Govern ha decidit fer un cribratge de tota la població escolar, amb tot el cost econòmic i de logística que comporta, però aquest cribratge, com vacunar-se, no podria ser d’una altra manera, és voluntari.

Crec seriosament i va quedar demostrat durant el confinament, que és molt important que tots i totes fem que infants i adolescents puguin anar a l’escola, és un dret que tenen i que hem de defensar.

Fins on arriba la llibertat de qui no es vol fer el cribratge i es converteix en un possible transmissor del virus? On arriba la llibertat de l’infant que voluntàriament es fa la prova?

Si no pensem tant en on arriba la nostra llibertat i pensem en la dels altres, potser decidirem que és important aprofitar, de manera voluntària, el que ens ofereixen.