'La vie en rose'

El far somreia. Somreia perquè jugava a bistri amb els dos amants. S’hi havien citat i ell s’amagava darrere cada pi, darrere cada quer, en cada revolt endimoniat del camí. Però, al final, varen tocar cau i es varen besar amb el far fent-los de testimoni i els reflexos del sol a la mar fent-los l’ullet. Ells i la mar argentada, ells i la sal de l’aire, ells i l’aroma dels boscos, ells i... I les formigues sortint-los al pas, i la tendresa bressolant-se en els llavis, i la mirada de l’un perduda en el cor de l’altra... El far somreia i, en marxar-ne, dos esquirols els acomiadaren a peu de camí fent-se ombra amb la cua.

L’àncora somreia. Somreia perquè la tornaven a llançar després de quinze dies d’haver-la llevada. Era llépola d’aigües enamorades, d’onades tendres, de peixos de llom argentat que s’estimaven, de plenituds d’alta mar, de la fúria de la tempesta, de llevantades furients, del pessigolleig de la calma, de serenors de mitja tarda, de tramuntanades... I ells li oferien tot allò. Ells i la mar argentada, ells i la sal de l’aire, ells i la suor dels cossos, ells i... I les papallones que eixien dels seus ulls, i la tendresa bressolant-se en els llavis, i la mirada de l’una perduda en el cor de l’altre… L’àncora somreia i, en sortir-ne, dos “t’estimo” els acomiadaren a peu de camí fent-los manyagues a cau de cor.

La nit somreia. Somreia perquè sabia que protegia els dos amants. Els amagava de mirades indiscretes, d’esguards no volguts, d’ulls sedassers. Els acompanyava amb gust de marisc i amb regust de vinya, amb trepig de sorra i netedat d’aigua, amb abraçades de sucre i petons de cotó fluix, amb música de versos i rapsòdia de rialles, amb castellets passats de moda i gustos retrobats, amb carícies de lluna i xiuxiueig d’estrelles. Ells i la mar argentada, ells i la sal de l’aire, ells i la brillantor dels ulls, ells i... I les gavines que teixien cartes d’amor no escrites, i la tendresa bressolant-se en els llavis, i la mirada de l’un perduda en el cor de l’altra… La nit somreia i, en dir-se adeu, dues llàgrimes els acomiadaren a peu de camí fent que s’enyoressin mentre s’abraçaven.

L’endemà, la pluja plorava i cantava la Piaf: “C’est lui pour moi, / moi pour lui dans la vie...”