Marieta

He tornat al Delta i al Maresme. N’he dit vacances perquè, en un lloc i en l’altre, sense anar a la ronsa, hi he fet el ronsa abans i després d’un parell de dies asfixiants a Barcelona.

Al Maresme, m’he instal·lat a casa dels capgrossos, als quals sempre he dit que els veig tan papibous com els de qualsevol altre lloc i, des que soc a Andorra, penso que són tan culleretes com els d’arreu (els de Reus també). M’agrada caminar (el poc que puc) pel passeig del Callao i fer una cervesa fresca al Margarit i dinar al Cambados, on m’acullen perquè “ets de casa” i, a banda de les escopinyes i de les navalles i de la paella de marisc i de la graellada, em conviden a uns pebrots de Padrón (que uns piquen i els altres més) o a una tomata de l’hort acabada de collir. I hi soc feliç els vespres a la plaça de Santa Anna, amb un vi fresquet i un pa amb tomata amb pernil de Jabugo veient algú que riu i algú que plora i un parell de criatures que s’entretenen pintant de vermell unes marietes de set punts d’un conte que els ha comprat la mare.

I les marietes i la mare em fan retrocedir uns dies fins al Moll de la Fusta, on sembla que, d’entre els fulls d’un dels milers de llibres que s’hi venen, en surt una veu esparracada que, simulant la veu d’un nen petit de la Plana de Vic que té una d’aquelles bestioles a la mà que allà anomenen amb un altre nom, reprodueix la cantarella que li ha ensenyat la mare per fer-la envolar: “Voliol, voliol, ensenya’m el camí del cel.” I, a mi, el camí del cel em fa retornar encara uns dies enrere fins al Delta... potser molts anys enrere fins a l’hort de cals avis.

Soc remenuda i acompanyo l’àvia Carmela a buscar un api (o un enciam o uns pebrots...) i em diu: “¿La cantamos?” I vinga: “Baixant de la font del Gat... / Pregunteu-li com se diu: / Marieta, Marieta. / Pregunteu-li com se diu: / Marieta de l’ull viu.” I des d’enguany, al Delta, entre la sega dels arrossars, els camallargs i els mosquits, les ortigues i els ostrons, els grúmols i la pau, l’Ampolla i Deltebre, lo Passador i l’embarcador, hi tinc una Marieta que regala ulls de Santa Llúcia i que es fa estimar. “Taques negres a l’esquena / i vestit color vermell; / dues ales juganeres / per volar com un ocell.” L’endevineu?