Foc i lloc
Mirades
A tres de les últimes quatre eleccions que hem viscut al país, el Diari em va encarregar que cada dia fes una contracrònica d’algun acte de campanya o electoral. Es tractava –com a mínim així vaig abordar-ho jo– de posar el focus en els detalls i en les anècdotes i a partir d’ells, deformar el que observava, satiritzar-ho i així, des d’un to més o menys gamberro, des d’un ànim de desengreixar la tensió, des d’unes llicències que els periodistes no es poden permetre, des de la caricatura, mirar d’ajudar a entendre una mica millor aquells comicis. Com passa gairebé sempre, aquelles peces no van agradar gens alguns, van ser aplaudides per d’altres i van passar desapercebudes per la gran majoria. Dels elogis que vaig rebre, però, el que més es repetia és que les meves contracròniques eren l’únic que aquelles persones es llegien de tota la campanya. Cada vegada, aquella floreta em deixava trasbalsat. Perquè l’únic sentit que té una contracrònica és el de complementar una informació de qualitat; si la substitueix, aniríem pel pedregar. I anem pel pedregar. Detalls, anècdotes, deformar, caricaturitzar i llicències gens periodístiques és el que caracteritza cada cop més una part fonamental del periodisme, la practicada pels grans mitjans i la practicada pels bàndols (a les xarxes i als mitjans convencionals) en una lluita partidista / guerra cultural cada cop més polaritzada, fent-ho, a més, defugint tota pretensió de comprensió i buscant només o atacar o entretenir o la sublimació de la cosa: entretenir atacant. Així, al periodisme de masses i a la política espectacle, a qui ja se’ls havia mig cruspit l’opinió, se’ls acabarà de cruspir la recerca constant del mem. Som en un punt en què si algú fes una roda de premsa per dir que ha trobat la solució per acabar amb la fam al món, si ensopegués amb un cable un cop acabat el parlament, la notícia seria el mem de la patacada abans que allò que ha dit del món i la gana. A les antípodes d’aquest desinterès creixent per entendre el món més enllà de l’anècdota, la Maixabel Lasa. La voluntat de comprendre sempre. Fins i tot quan és més difícil, quan més mal fa.
La demostració que quan mirem d’entendre el món, fins i tot la part del món que assassina la teva parella, el món passa a ser un lloc millor.