Jo, ara, aquí

Fa una pila d’anys, em planyia –amb el mateix títol que avui– de la nostra incapacitat per mirar i pensar més enllà dels interessos personals i de les coordenades més immediates, del jo, l’ara i l’aquí com a horitzó de tot. Parlava en genèric però sobretot de la preservació del nostre planeta com un lloc apte per a la vida humana (per deixar de fer servir l’ara ja eufemístic escalfament climàtic). Avui soc força més pessimista que aleshores. Tot i que l’impacte generalitzat de la nostra gestió kamikaze del planeta ja l’estem notant nosaltres, ara i aquí (i això ja s’aplica a qualsevol nosaltres, a qualsevol aquí i a l’ara més immediat: pandèmies, escassetat de matèries primeres, crisi energètica, etc.), continuem sense sentir-nos gaire interpel·lats i, quan ens sembla que sí, quan ens sembla que alguna cosa sembla que sí que s’haurà de fer, qualsevol acció que es prevegi, per passar el càsting de la nostra acceptabilitat ha de quedar subordinada al manteniment del nostre estil de vida i al no qüestionament de l’ordre econòmic. Així com amb la pandèmia el debat clàssic de la filosofia política entre seguretat i llibertat ha caigut de forma poc discutida del costat de la seguretat, davant l’amenaça que tot se’n vagi en orris de manera radical, totes les simpaties socials es troben del costat de la llibertat. El problema, però, és que davant de la crisi climàtica que ens ve a sobre a passos de gegant, el dilema ja no és entre llibertat i seguretat sinó entre llibertat i possibilitat d’existència. O per ser més precisos, entre retallades dràstiques (perquè per a les regulacions menors ja fem salat) de llibertats menors (associades al consum) i possibilitat d’existència.

I en tot aquest context, un elefant a la sala: el decreixement, idea proscrita fins a temps molt recents i acceptada ara ja com un debat necessari. I per afrontar-lo, un canvi cultural necessari: deixar d’associar felicitat i benestar amb abundància i hiperconsum. Vist com tenim de mitjana la salut mental, de fet, gaire bé tampoc no ens està anant per aquesta banda.

La Lauren Groff descrivia els yuppies com a huracans de privilegi, cúmuls d’espirals, soroll i destrucció sense res al centre. Ja tenim nom per a la societat que s’ho haurà carregat tot: la generació yuppi.