El professor mut

Quan va entrar a l’aula va quedar-se mut. Va encendre els llums i a l’instant va sentir que se li trencava la veu. Pitjor encara: va sentir que es quedava sense veu. Però què em passa?, va voler dir. Però l’aire de la boca sortia buit. Perplex, va seure a la cadira. Aviat els alumnes de 2n C van entrar en desordre. Eren un bon grup, tot i que no callaven. Ell va restar quiet. Mut. Si algú el saludava, aixecava la mà o esbossava un mig somriure. No va intentar parlar per no fer el ridícul. Sentia que les paraules se li encorbataven al coll, que es desordenaven en una sintaxi impossible, que els lexemes i morfemes es barrejaven en una sopa impronunciable. El xivarri va anar afluixant perquè els alumnes, estranyats davant del rictus impassible i silenciós del professor, van interpretar que ell no els faria callar –segurament fart de demanar silenci tota la vida– i que esperava que s’autoregulessin. I això van fer. Els uns feien un xssst als altres i tota l’aula va quedar muda. Alguns van treure el material de literatura, un dossier, l’iPad. El professor se’ls mirava sense saber què fer. Com explicar les avantguardes literàries i el surrealisme si ell mateix estava vivint una situació surrealista? Es va aixecar. Per guanyar temps, va agafar un guix i aleshores, com un llamp, dues síl·labes el van salvar. Dadà, va escriure a la pissarra. Es va girar i va encarar la classe de 2n C sense obrir boca. Dadà? Què vol dir dadà? Què hem de fer, profe? Però ell va seure dissimulant una pressió anguniant al pit. I si ara tenia un atac? Els alumnes van interpretar que utilitzava alguna d’aquelles estratègies seves per desconcertar-los i provocar la seva curiositat. Ell va fer veure que era això, no que s’hagués quedat sense parla. En grups i parelles, els aprenents van començar a buscar informació i aviat van arribar al dadaisme i el surrealisme, Breton, etcètera. Alguns van creure que havien entès l’estratègia del profe. Ell, però, només pensava què faria l’endemà. I si allò era permanent? Era un indicador que havia de deixar les classes? Que s’havia convertit en un fòssil? Que millor que callés per sempre? Però què faria ell, si tota la vida s’havia dedicat a transmetre el gust per uns llibres que cada cop els quedaven a tots més lluny?